Escrits d'urgència

Un pensament de sal...

2011-11-10T12:15:00.008+01:00

Vaig aprendre a vindicar a la universitat. Fins aleshores només reivindicava, i se m'omplia la boca. Però un bon dia, la Núria Llopis em raptà i em féu seure enmig d'una assemblea de dones feministes on no reivindicaven, sinó que vindicaven. Des d'aleshores que no me n'he pogut desfer de la síndrome d'Estocolm. Ni de l'altra Núria, ni de Sara, ni de Tereça...

Totes nosaltres, totes aquelles "dones, feministes, nacionalistes, filòlogues, historiadores, mestres..." i algun "home, feminista, nacionalista, filòleg, historiador, mestre..." vam bastir la nostra personalitat i ens vam ancorar als mites en els anys universitaris; vertebrades, vertebrats, per la literatura que ens vessava per tots els porus.

Amb aquesta dèria, la de literaturitzar-nos, ens vam ancorar a altres mites més reals i més propers: els de les autores i crítiques contemporànies. La Meri Torras i la Xesca Bartrina ens van fer de proa d'un vaixell que tot just començàvem a tripular maldestres; la Montserrat Roig i la Caterina Albert segurament s'ho mirarien tot, escèptiques, des de la popa.

Després d'elles, en van venir moltes altres, clar, de proes i de popes... Però sempre guardaré, guardarem supose, un record, un reconeixement, un gràcies, un amor, per a les primeres dones amb les quals vam compartir el goig fervent de vindicar-nos . Un pensament de sal per a elles en aquest donatge de hui a la Roig...

Al vent i a altres llocs

2011-10-19T14:53:00.003+02:00

Fa temps que vaig deixar d'escoltar “cançó protesta”, “nova cançó” i/o cantautors en general (amb l'excepció, tot i que sense passar-me'n, de Pau Alabajos). En la meua missió d'anar lleugera d'equipatge el pes de la majoria d'aquestes lletres se'm fa inabastable. Això sí, em sé de memòria tots els Raimon, Llach, Sisa, Serrat, Bonet i Ovidi que calguen. Amb catorze anys, la meua música de capçalera era el recopilatori Banda sonora d'un temps d'un país enregistrat pirata en una cinta de 90; amb díhuit, coincidint amb l'arribada a la universitat i la compra del primer reproductor de cedés, vaig desgastar Nova Canço: origen i evolució. Això, senyors i senyores, es paga, perquè el meu bagatge musical està sota mínims i no fa més de huit anys que vaig començar a “escoltar” música.

Aquesta nit, però, malgrat que darrerament m'he apropat al pop (imbuïda segurament per criteris comercials, superficials, consumistes o vés a saber), aniré a escoltar Raimon a la Universitat. Digueu-me nostàlgica...

No m'interessa gens el Raimon d'”Al vent”, dels Setze Jutges, de “Diguem no”, d'aquella duresa a la veu... em fa peresa, què voleu que vos diga. I tampoc m'apassiona ara l'autor com a transmissor dels clàssics, a pesar de reconéixer-li la sublimitat de les peces, i malgrat que m'adormira a COU quan la mestra de valencià ens el feia escoltar.

Si aquesta nit m'aprope al Paranimf, a banda de per una certa sensació de comiat, és sobretot per escoltar en directe “En tu estime el món”, “T'ho devia”, “Quan te'n vas” o “Amb tots els petits vicis”, però sobretot, sobretot, per “Com un puny” i per “Primer parlaré de tu”.

I un poc també, ho reconec, pel Raimon espriuà. Llicència de filòloga, que mentre tant, evita alguns trastorns, posant-se ben cordats els pantalons...

Adéu Alarte!

2011-05-23T18:43:00.004+02:00

Fa una mica menys de tres anys vaig escriure açò, just abans que Alarte fóra proclamat Secretari General i candidat a la presidència de les Corts. No cal dir que encara estic d'acord amb la tesi. Ara torne a dirigir-me als socialistes per demanar-li a Alarte que plegue, que se'n vaja, que siga capaç de reprendre la seua vida fora de la primera línia política, i que ho faça amb la mateixa honradesa amb què ens demanava que el votàrem. Que deixar el càrrec no és cap tragèdia, que no passa res.

I li ho demane per dos motius. Primer perquè ell mateix va dir que si no superava els resultats de Pla se n'aniria (es veu que se li ha oblidat), i segon perquè Compromís i Esquerra Unida no són suficients per fer fora a Camps (malgrat que si Oltra s'ho proposa, ja ha demostrat que pot amb això i amb més).

Necessitem que l'oposició a les Corts cresca, que es cree opinió, que es parle clar, que es trenque el Guantànamo informatiu, que a la gent al carrer li arribe el que passa a les Corts, que es faça un socialisme valencià sense mirar a Madrid (i quan dic valencià vull dir també en valencià, clar), que el PSPV torne a funcionar, que se'n vagen els que se l'han carregat i tornen valencianistes de veres, dels que fa molt i molt de temps que han desaparegut.

Si no, el canvi no es produirà. N'estic conveçuda.

Zones humides

2010-01-08T15:24:00.005+01:00

D’ençà que tinc ús de raó que tinc hemorroides. Vaig passar-me la tira d’anys pensant-me que això era una cosa que no es podia dir a ningú. Perquè les hemor roides els surten només als vells.

Sempre em va semblar que quedaven fatal per a una noia. La de vegades que he hagut d’anar al proctòleg per culpa seva! Ell m’ha aconsellat sempre, però, que les deixi tal com estan mentre no em facin mal. I de mal, no me’n feien. Només em feien picor. Per a la picor, el doctor Fiddel, proctòleg, em va receptar una pomada de zinc.

Per a la picor externa te n’has de posar una quantitat de la mida d’una avellana a damunt del dit amb l’ungla més curta i te l’has d’anar fregant per tot el foradet del cul. El tub de la pomada ja porta una aplicació en punta plena de forats perquè es pugui introduir per l’anus i s’hi pugui injectar la pomada i calmar així fins i tot la picor interna.

Abans de tenir aquesta pomada em vaig arribar a gratar el forat del cul per dins i per fora amb tal força, mentre dormia, que al matí següent tenia una taca de color marró fosc a les calcetes de la mida de la xapa d’una ampolla. Com més intensa la picor, més endins el dit. El que deia: fatal per a una noia.

Fortalesa i temperança

2009-12-08T12:59:00.003+01:00

En això estic

Jocs Florals: el poeta laureado y el aire naturalmente digno

2009-08-30T22:24:00.004+02:00

Llegint al voltant de la poeta castellonenca Magdalena Garcia Bravo he trobat la crònica del moment en què és proclamada Regina de les Festes als Jocs Florals de València de l'any 1882 i guardonada amb un accèssit.

A banda de la barroca descripció de la situació (València, you know) em crida l'atenció els qualificatius amb què es descriu l'autora i la seua obra. No té desperdici.

"El poeta laureado [Jacinto Labaila] recibió la flor natural, que era una magnífica rosa. Inmediatamete, y acompañado por cuatro socios del Rat-Penat, se dirigió al palco que ocupaba la bella y distinguida señorita Doña Magdalena García Bravo que también cultiva la poesía y le entregó la flor.
Fué aquel un acto solemnísimo y conmovedor. Cuando apareció la señorita García Bravo á la puerta del corredor de las butacas, apoyada en el brazo del poeta laureado, precedida de los cuatro socios de Lo Rat-Penat, delante de los cuales marchaban los maceros de la ciudad y dos lindas aldeanas, vestidas con un rico traje característico del pais (sic!), llevando en sus manos elegantes canastillos de flores para ofrecer á la nueva soberana de la poesía, el entusiasmo no conocía límites.
Radiante de belleza estaba la nueva reina de la fiesta: sus naturales gracias, su candor y su aire naturalmente digno, estaban velados por la modestia y confusión, producida por las ovaciones de que era objeto.
Vestía un magnítico vestido de fall (?) blanco-perla de Lion, adornado con flores artificiales del mejor gusto; un collar con un precioso medallón, y en su encantadora cabeza una diadema en que se veian engastadas multitud de piedras preciosas.
Continuando la publicación de los premios, resultaron adjudicados de la siguiente manera:
Accésits á la flor natural a D. Jerónimo Forteza, por su poesía "Les Estrelles", y á la señorita García Bravo, momentos antes elegida Reina de la fiesta, por su composición "Cant de amor".
El entusiasmo del distinguido concurso aumentó al hacerse esta última proclamación, y los aplausos y los bravos eran tanto más ruidosos cuanto más brillaba la modestia en el interesante rostro de la simpática poetisa, confundida por aquel brillantísimo triunfo".

Insòlit

2009-08-27T00:07:00.002+02:00

En l'única prestatgeria que l'FNAC d'Alacant dedica a la secció "catalán-valenciano" hui hi havia tres persones. Hem hagut de fer torns.

Ens en sortim...

2009-05-06T14:51:00.001+02:00

... i tant se val que siguen dies parells o senars.

Amb els amics no calen dits despitats que freguen una esquena per casualitat, només amb què puje el café i ballem a la platja amb barrets mexicans, ja se’ns posa cara de felicitat.

I que bonic, que bonic, que bonic quan ens convertim en nens grans i piquem tots els ritmes del món amb les mans. I dos-cents dansaires otomans (o alacantins, veges tu) giren contents al nostre voltant.

Élena

2009-04-26T20:59:00.005+02:00

Últimament estic més escoltadora que lectora. Vull dir que estic més per la música que pels llibres, la qual cosa no deixa de ser estranya perquè poques vegades abans m’havia interessat jo per cap grup que no fóra la santíssima trinitat dels cantautors catalans.

El cas és que ara bambe per la xarxa buscant grups en valencià que facen música en l’anomenat estil pop-rock, que no sé si és ben bé rock o pop però que em fa igual. I compre els cedés i tot!!!

Fa un parell de setmanes que no em trac del cap la veu d'Helena Miquel, cantant, entre d'altres, del grup Élena que fa poc ha tret el seu primer treball en català. No és que només les cançons m’agraden, que evidentment m’agraden, sinó que la fonètica (i perdoneu-me la pedanteria filològica) és perfectament acurada i això se’m fa estranyament agradable en el barceloní. M’encanta quan diu llum o llamp conforme s’ha de dir. Acabe de decidir que a partir d’ara només escoltaré grups que diguen llum i llamp així.

París val més que una missa

2009-04-17T12:30:00.004+02:00

...la que em vaig empassar Diumenge de Resurrecció a Notre Dame. Res de l’altre món però, ja m’esperava jo que la missa gregoriana fóra una cosa ampul·losa, i daurada, i vinga el fum. Però res, es veu que els francesos, amb tant de laïcisme, s’han oblidat de fer misses com cal.

A banda d’això, París ha estat reconfortant en cos i ànima. El millor han estat els cafés, o millor dit, les cerveses en els cafés. Assentar-te mirant el carrer, en horitzontal, i veure passar gent, cadascun de sa mare i de son pare, sense tenir en compte el rellotge i sense que ningú vinga amb presses.

La gent amable. Sorpresa que una estrangera els parle en francés (tot i ser tan macarrònic com el meu) i no en anglés, o directament en castellà amb el típic comentari: “pues no se por qué no me entienden, si es la segunda lengua del mundo”.

I el temps bo. Tothom al carrer fins les tantes, residents inclosos, cada vegada amb l’horari més relaxat.

Per cert, la copa de la foto la tinc a casa. Els del café han substituït el fang dels cendrers per l’alumini. Així que ara toca furtar copes.

8 de març

2009-03-08T10:19:00.003+01:00

Amb els anys vaig abaixant les banderes, ho reconec. Hi hagué una època en què en portava sis o set, quasi no em cabien a les mans (independentisme, laïcisme, ecologisme, comunisme, no-sexisme...). No és que les haja anat deixant pel camí, encara les duc al damunt, i de tant en tant n'enarbore alguna; però enteneu-me, he relaxat el discurs, que no la ideologia.
L'única bandera que encara onege i que dia rere dia desplegue amb més força, és la del feminisme. Cada cop ho sóc més i n'estic més orgullosa. I quan més en pense, veig amb més claredat com a dins del feminisme caben totes aquelles banderes que, de mica en mica, he anat relaxat.
Deixeu-me que hui ho (re)vindique.

Jane Birkin

2009-03-01T23:33:00.005+01:00

Acabe de tornar d'un concert d'aquella que cantava allò de "Je t'aime moi non plus", vos enrecordeu? El fet és que abans d'anar-hi no sabia qui era la Birkin, ni què cantava, ni res de res (i ni falta que em feia, per alguna cosa una encara confia en els amics). Així que com que he assistit al concert lliure de prejudicis i el meu francés macarrònic no m'arriba per a entendre gaire les lletres, m'he fixat en coses que habitualment em passen desapercebudes, vull dir coses que en concerts on cante no tinc en compte, com ara la música, l'escena o la resta del públci.

Així que puc dir que he disfrutat del concert d'una altra manera. I tot i que en algunes peces m'he avorrit (reconec que en les de ritme més lent), el gust de boca que m'emporte és bo. M'ha agradat, per exemple, la plasticitat que desprenia quan s'ha passejat pel públic amb un paraigua de llums, la feblesa corporal que transmetia, el to de veu i sobretot els músics que l'acompanyaven (amb una xel·lo de dènou anys!). Així doncs, a partir d'ara, i gràcies a l'Spotify, afegiré Birkin al meu llistat de música recurrent.

Escolteu, si voleu, "Coleur café":

La mar vivia a una badia molt gran...

2009-02-25T14:25:00.009+01:00

"...Un dels cantons d'aquella badia que era la casa de la mar s'anomenava la Punta de l'Albir i l'altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l'Olla suraven els crestallets de l'Illeta i de l'Illot. L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves. Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i Benissa s'alçava la serra de Bèrnia; una frontera de color de pàmpols durats i de tardor que neixia al coll de Mascarat i arribava a la Vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.

I nosaltres vivíem como si visquéssem a cavall entre el poble i Capnegret; al poble la casa de l'avi i les dels oncles, i a Capnegret la casa dels pares vora la carretera però a aquesta banda, i només creuar la carretera,la Venta del tio Catalí i mitja dotzena de bancals i de marges i en acabant la mar."

Puc dir amb tota seguretat que l'obertura de Matèria de Bretanya és el fragment que més vegades he rellegit. A partir d'ara, amb molta més adoració. Quina sensació més extranya, la d'assistir a la mort d'un clàssic.

Carnestoltes

2009-02-20T13:11:00.005+01:00

La Marquesa d'Artigues s'estava tota soleta en son lloc de costum, en son etern lloc, darrera els vidres del balcó, aclofada en la butaca, amb la tauleta al davant, els impertinents als dits i la pelegrina d'astracan sobre les espatlles seques i ossoses.
Les criades joves se n'havien anat amb la portera a veure l'entrada de la gent a un gran ball de disfresses que tenia molt crit aquells dies, l'administrador havia sortit també a orejar-se i la Glòria, la cambrera gran, després d'aconduir la senyora, s'havia retirat prudentment, enduent-se'n el quinquer, per no destorbar-la en ses devocions del jorn.
[...] Un cop acabada la tirallonga dels resos quotidians, la marquesa deixà caure amb lassitud rosaris i mans sobre la falda, i es posà a mirar distretament a fora. En aquella hora passaven per la Rabla comptades persones, i totes amb llurs vestidures naturals.
-Gràcies a Déu! -es digué de pensament la dama; i sobre el camper fosc de l'alcova, son rostre, aclarit a la Rembrandt, s'animà amb un llampec de satisfacció. Era dimarts de Carnestoltes; feia tres dies que no parava de veure disfresses, i la pobra Marquesa ja n'estava tipa i ben tipa del banal espectacle.
En ses llargues vetlles de solitària i d'impedida, quan no tenia altres distraccions que el llibre piadós o la fulla de noves, ni més companyia que el servei, algun paràsit pidolaire o qualque amistat plena d'anys i de xacres com ella, que tots plegats li parlaven sempre de les mateixes coses amb les matiexes paraules, la pobra dona, impacient i neguitosa, afamada de renovament i d'animació, hi pensava de tant en tant i amb certa complaença en aquell Carnestoltes que havia de passar sota sos balcons, alegrant-ho tot amb ses expansions rialleres i fora de mida. Però el Carnestoltes venia, i amb ell els crits eixordadors, la gatzara boja, les corrues de galifardeus malgirbats que feien bromades grolleres o gestes sospitoses... i ella la trista condemnada a presenciar de cap a cap del dia aquell desenfrenament estúpid o libidinós de somni d'histèrica, acabava per sentir-se'n secretament ofesa en sos gustos llimats d'aristòcrata, en sos pudors de vestal endurida i en son humor metòdic i reposat de vella i de malalta.

Caterina Albert, Caires Vius, 1907

Del segle passat?

2009-02-17T16:02:00.003+01:00

"Valencià" ha de ser un nom acadèmic vàlid i exportable

per Emili Casanova,
catedràtic de la UV i membre de l'AVL

No hi ha cap dubte que els valencians i els catalans parlem una mateixa llengua, com demostren la història, la filologia i la intercomprensió.No hi ha cap dubte que el nom de català o llengua catalana per anomenar la llengua és adequat des del punt de vista històric (la llengua naix al nord i es trasllada cap al sud, com el castellà i el galaicoportugués). També és cert que, en els segles XIX i XX, els catalans han sigut els qui més han estudiat i impulsat la llengua. Crec que cap valencià no hauria de tindre problemes de dir a la llengua que parlem català perquè el nom només es referix a la llengua sense connotacions polítiques ni ideològiques ni territorials.

Tampoc no hi ha dubte que els valencians som un poble sobirà i independent de Catalunya des del mateix moment de la conquesta, quan Jaume I creà el Regne de València. En pla d’igualtat, sempre hem col·laborat com a veïns, com a membres de la Corona d’Aragó i, més recentment, com a components d’Espanya. Pel que fa a la llengua, la designem com a llengua valenciana o valencià des del segle XIV, expressió que és l’única que ha existit popularment. A més, l’ús social del valencià es recuperarà millor si els valencians ens identifiquem com a valencians i considerem el valencià com la llengua pròpia, objectius molt més assolibles si anomenem el valencià amb el nom que li dóna el nostre poble, que és també el de la legalitat estatutària.

El problema és que la coexistència de dos noms enfrontats és un obstacle per avançar en la projecció internacional de la llengua en un món total i interconnectat, on un acte en qualsevol lloc del món pot tindre un gran efecte ací. A fi de superar eixa dificultat, la Generalitat Valenciana deu acceptar, en àmbits extravalencians, al costat de valencià el nom català (o el compost valencià/català), tal com recomana el dictamen de l’AVL. Correlativament, la Generalitat de Catalunya (i l’IEC) deu comprendre que la llengua és de tots i que València també vol ser protagonista, i vol que el seu nom històric, popular i oficial puga designar-la en tots els llocs, inclosa la universitat.

En general, totes les parts hem de debatre, hem de reflexionar i hem d’arribar a acords pensant en el benestar de la societat valenciana. Per tant, no trobe adequat (com em diu algun company) que el nom de valencià no es puga acceptar com a nom acadèmic fins que la Generalitat no accepte el de català “perquè això podria portar a manipulacions secessionistes”, perquè la Universitat deu estar, amb principis ètics, sempre a l’avantguarda del seu poble. De fet, no hauria de tornar a passar el que ens ha passat recentment: en un congrés internacional que se celebrarà a València, que té com una de les seues missions apujar l’autoestima dels valencians devers la llengua, no hi haurà una secció específica sobre el parlar de València perquè els filòlegs de la universitat no ens hem posat d’acord sobre quin nom usar (ni valencià, ni català, ni valencià/català, ni llengües de la Corona d’Aragó). A més, esta trista realitat contrasta amb el fet que els romanistes més il·lustres ens animaven a usar qualsevol opció perquè per a ells no hi ha problemes. Al cap i a la fi, tot el món té clar que, es pose elnom que es pose, dins de la Romània hi ha poques realitats lingüístiques més unitàries que la que formen els parlars de les Illes Balears, de València i de Catalunya. Una manera d’anar normalitzant els noms és que la universitat comence donant exemple, i que els nostres rectors i claustres impulsen un canvi en els estatuts universitaris com a senyal de voluntat decidida per a la normalització de la nomenclatura de la llengua en totes les seues facetes. Com ara l’article 5, 2 dels Estatuts de la Universitat de València podria tindre la redacció següent: “Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de València és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Als efectes d’aquests Estatuts, són denominacions seues tant les acadèmiques llengua valenciana i llengua catalana com la popular i oficial, valencià i llengua valenciana, arreplegades en l’Estatut d’Autonomia”. Perquè d’una altra manera, encara que el nom de valencià també és admissible, mai no s’usa en cap acte seriós o conveni internacional. Eixa manera d’actuar equival a dir que el nom valencià és de segona categoria. És com si, per als qui tenim estudis, fóra obvi que s’ha de dir català, per molt que la immensa majoria dels ciutadans valencians no entenguen per què el nom valencià no és digne d’usar-se en qualsevol àmbit social, l’acadèmic inclòs.
dins Nou Dise, revista setmanal de la UV.

Ametlers

2009-01-31T18:42:00.007+01:00

Torne cap a casa al voltant de les cinc per l'autovia Madrid-Alacant, gairebé podria fer-ho amb els ulls tancats de tants cops com hi he passat. Tinc la sensació que hi arribe en quant comence a baixar el Portitxol, un petit port de muntanya que fa de barrera natural entre la sub-comarca del Vinalopó Mitjà i l'Alacantí, que és com dir entre Montfort i Alacant.

Hi ha dies que passe d'esma, però hui m'ha sorprés la badia d'Alacant al fons (amb una llum espectacular) i els ametlers florits en els bancals de la vora. La flor de l'ametler és un dels pocs símbols que encara m'arrela a la terra i m’evoca les faenes del camp, la fi de l’hivern, la Candelera. M’agrada aquesta vinculació etnogràfica.

Una llengua musicada

2009-01-26T18:32:00.005+01:00

Recorde perfectament la primera cançó que vaig escoltar conscientment que ho feia en català (sumada a la idea de no entendres res, clar). Recorde, doncs, la primera vesprada de dissabte que em ficava a la meua habitació, engegava el tocadiscs, em posava els cascos, em deixava emportar per les lletres dels grups que més m’agradaven i descobria que un d’ells cantava en català. No penseu en cap Sopa de Cabra, Sau o Lax’n’Busto, que era precisament el que em corresponia per l’època, en absolut. Amb els meus 15 anys acabats de complir, aterrada en un institut públic, amb l’assignatura de valencià com a única relació amb l’idioma fora de casa i tot just mesos després d’haver pres la Confirmació de manera absolutament conscient, la meua primera relació amb la música en català no va ser sinó fortuïta.

La meua catalanitat d’aleshores es reduïa a lluir una samarreta del Barça a l’hora d’Educació Física que em regalaren aquell estiu. La meua companya del darrere es veu que també era del Barça, i un dia ens vam posar a cantar l’himne (com si fóra l’última cosa que faríem a la vida) enmig del patí entre bot i bot. Al dia següent, aquesta xica, es presentà a classe amb quasi una dotzena de discos de Serrat que son pare li havia dit que potser m’agradarien.

Entre Para piel de manzana, Bienaventurados o El sur también existe (a partir del qual vaig descobrir Benedetti) hi havia un concert en direct e amb cançons en català, Com o fa el vent, Tal com raja i d'altres. Així vaig començar a entrar en el magnífic món de la nostra llengua musicada. No penseu, però, que ja ho tenia tot fet, Serrat em va durar molt però molt (i encara ara l’escolte devotament) i no va ser fins als anys universitaris que vaig començar a conéixer qui eren aquells senyors i senyores de la Nova Cançó, del Rock Català i tota la colla que ha vingut darrere.

No penseu que era fàcil accedir a la música en català en l’era pre-internet, i molt menys per a una adolescent d’escola de monges que no tenia, ni a casa ni als voltants, ningú un parell d’anys major que li posara una cançoneta en català. Ni tan sols a l’institut, on els profes de valencià només em posaren una vegada (ho recorde a la perfecció i no precisament com una sensació agradable) un poema d’Ausiàs March musicat per Raimon (ara sé que aquell qui cantava era Raimon i allò que cantava era d’Ausiàs March).

L’obra de Carla Gonzàlez, i sobretot la normalitat amb què l’ha escrit, em fan pensar que la normalització de la llengua va sortint efecte i que afortunadament hi ha gent de la meua generació que va fer una transició idiomàtica molt més ràpida (si és que els hi va caldre). Amb tots els ets i uts que se us ocórreguen i tots el problemes que vulgueu apuntar (vg. el capítol dedicat als MMCC). Ja ho sé, el sur también existe, en done fe.

Bromera vs Tabarca

2009-01-23T21:30:00.010+01:00

Supose que ja sabeu que la JQCV ha decidit enguany canviar les proves que realitza anualment per adaptar-les al Marc Europeu Comú de Referència. Tot i que encara no s’ha editat l’ordre de la convocatòria d’enguany, des de setembre, els qui ens prostituïm preparant l'alumnat o examinant-lo, hem rebut diverses informacions al respecte que ens han servit per constatar que canvis reals, pocs. No em ve de gust ara, però, parlar de la metodologia de l'examen, sinó dels materials que les editorials han començat a publicar.

Pocs dies després de tornar de vacances ens va arribar al centre la proposta que l'editorial Taba rca acaba d'editar per tal que l'alumnat prepare les proves; fa només tres dies vaig rebre a casa (agraïda, conste) el llibre que Bromera ha editat al mateix efecte.

No conec a cap dels autors que han participat en el projecte de Tabarca, en canvi podria posar la mà en el foc per defensar la solvència de tots i cadascú dels autors del llibre de Bromera. Amb tot, em sembla, honestament, que Bromera ha perdut una bona oportunitat per fer-se amb el mercat dels cursos de Junta que s'organitzen arreu del País, i no parle tant del contingut sinó de la manera de presentar-lo. Tabarca ha preparat un material que reflecteix fidelment la metodologia que segueixen les proves, l'alumnat es mostra molt més tranquil amb aquest tipus de material tan semblant a l'examen a què s'enfronten, en canvi Bromera no ha sabut desfer-se'n de l'estètica de secundària i no ha sabut captar en absolut les necessitats del públic adult a qui s'adreça aquest tipus de materials.
Tabarca pràctic, Bromera dispers.

Hui en faig...

2009-01-22T11:09:00.002+01:00

Homo Baby Boom

2009-01-21T18:00:00.004+01:00

Fa algunes setmanes vaig rebre a casa el documental Homo Baby Boom realitzat per Anna Boluda i produït per l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais. Segurament alguns ja n’heu sentit a parlar. El cas és que el vaig veure just després que els d’Antena 3 passaren un altre documental sobre el “poder gay” i no vaig poder evitar (perdoneu-me perquè temàticament no hi tenen res a veure) comparar-los. Em va semblar, per golejada, molt més interessant el primer, i em centraré en tres qüestions que es tracten de manera totalment oposada en tots dos vídeos.

S’agraïx, per a començar, que Anna Boluda trenque amb el centralisme que representa el Gaixample pel que fa als Països Catalans. A Homo Baby Boom no només hi ha parelles amb fills de Barcelona, sinó d’arreu de Catalunya, i el que encara és més d’agrair, del País Valencià. En castellà, of course.

Una segona qüestió important és l’aparició de tots dos gèneres, és a dir, famílies de dues dones i famílies de dos hòmens. Això, que a priori sembla tan obvi, no és en absolut el que passa en el Poder Gay, es veu que les lesbianes no formen part del lobby gay, de manera que la discriminació de gènere es perpetua en alguns sectors del món homosexual.

Finalment voldria fer esment a tot allò que té a vore amb el text. Sens dubte el primer documental és molt més pròxim a la ciutadania en general. S’explica la vida quotidiana de les famílies i s’observa que pot ser la quotidianitat de qualsevol família; el text és molt més proper, molt més íntim, sense espectacularitats. Més real, vaja. Més normal.

Només un però: la guia didàctica que acompanya Homo Baby Boom em sembla que passarà sense pena ni glòria.

Per cert, s’estrena a València divendres 24.

Obama's temptation

2009-01-20T16:44:00.006+01:00

Conste que ho he intentat, però he acabat sucumbint a la temptació de parar atenció en tot allò que envoltarà el nomenament d'Obama com a 44é President dels EUA. En faig esment, però, perquè entre tots plegats han aconseguit encomanar-me una mena de sentiment agradable que no acabe de saber definir del tot, però que s'alimenta de paraules com somni, esperaça, futur o història. Mireu si no: The New Yorker, The New York Times, Los Angeles Times, Avui, El País o Vilaweb en directe.

Confesse que fins l'últim moment vaig pensar que Hillary guanyaria les primàries, fins i tot quan molts de vosaltres apostàveu clarament per Obama i us en féieu ressò, ja fa quasi un any, penjant el vídeo del Yes We Can. Què voleu que us diga, hui he sucumbit, i mai els diaris havien estat tan possitius. Veurem en què queda tot. Mentres, a casa nostra, ens queda açò.

The big city

2008-12-31T10:13:00.006+01:00

He fet una escapada de cap de setmana a Barcelona, d’aquelles en què et passes deu hores a l’Euromed entre anada i tornada: “auriculares?”. Però també d’aquelles que et posen els peus a terra i que et fan veure que els esdeveniments culturals que lliges en els blocs i en els diaris són reals, que hi ha vida més enllà d’Internet, vaja.

A més de per a riure com a folls, aprofitàrem per a fer cultureta. Ens empassàrem quatre exposicions en un matí, explotàrem la dèria consumista (ací i ací) i ens emocionàrem (algun més que altre) amb el Coral Vajillas, vull dir Romput.

Pel que fa a les exposicions teníem especial interés a veure la de les pintures de Rodoreda a la Pedrera i la de Maria Mercè Marçal al Palau Robert. La primera em va agradar especialment, potser per com em resultà d'inesperada, per l'originalitat dels dibuixos i per com ompli artísticament un moment vital de l'autora que jo m'imaginava buit de contingut. La segona de les exposicions, que commemora el 10é aniversari de la mort de Marçal, té com a interés fonamental descobrir el procés de creació de l'autora i recordar l'entrevista que a començaments dels vuitanta li feu Benet i Jornet (amb bastant poca traça, tot s'ha de dir) i on es posen de manifest les bases ideològiques de l'autora i els seus inicis com a escriptora. Amb tot, se'm quedà molt curta.

La reposició de Coral Romput valgué mot la pena tot i algunes matisacions. Els actors adaptaren la fonètica i la morfologia verbal del text al català oriental, la qual cosa, a més de provocar alteracions en la mètrica o incoherències fonètiques, evità que un autor valencià i en valencià pujara a l'escenari del Teatre Lliure. Aquest fet fou la base de la discussió que es dividí en dos fronts i que al cap i a la fi és el més divertit de consumir cultura en col·lectiu: és un delicte haver adaptat el dialecte? El que han fet ha sigut traduir el poema? No mereix un autor valencià mostrar-se tal com és damunt un escenari català? Nosaltres adaptem Carner? No hauríem d'estar agraïts perquè com a mínim ací dalt se'n recorden d'Estellés? Voleu dir que era un homenatge a Estellés, o a l'Ovidi? Però l'Ovidi també era valencià, no? Sí però... tu ja m'entens.

Candidats socialistes a la xarxa

2008-08-29T10:35:00.009+02:00

No sé per què hui m’ha pegat per parlar de política tot i l’autocensura que vaig proclamar en inaugurar aquesta segona versió del bloc. Política interactiva de la que fan els socialistes, cada vegada menys valencians i que es presenten de cinc en cinc a les primàries. El socialisme valencià sempre ha despertat el meu interés donat que, a hores d’ara, és l’única alternativa real al govern de Camps (i us assegure que estic lliure de la ideologia bipartidista) i perquè a nivell personal hi ha hagut polítics pels quals m’he sentit més o menys atreta. Siga com vulga, hui m’he distret intentant esbrinar quina importància donen els i la candidata valencians a allò que es coneix com política 2.0.

A l’última en arribar, Ana Noguera, que jo sàpiga, encara no li ha donat temps a fer res d’això de la Internet; a la xarxa no s’hi troben grans coses relacionades amb ella fora de les típiques notícies de diari. Pel que fa al polític més veterà i em sembla que el primer a presentar-se, Ximo Puig, podem trobar-lo al seu bloc Wordpress des del passat 5 de juny, una data sospitosament propera a la de la proclamació de la candidatura. I trobe que dir seu és dir massa, perquè al començament llegim una empastada d’articles d’anys anteriors i darrerament notícies relacionades amb la seua candidatura: un altre bloc aparador-propaganda. Així que, malgrat que l’estructura del bloc està en valencià, el 95% de la redacció és en castellà, llevat d’un article del diari El Punt, per motius obvis. D’això se’n diu, i permeteu-me la broma perquè el Puig no em cau malament del tot, l’esperit del PSCV (mireu ací o ací).

La resta de candidats compleixen més o menys la quota del 2.0. José Luis Abalos té una pàgina web, amb problemes de càrrega i mal traduïda, i un bloc, això sí, que sembla que actualitza ell mateix des de setembre de 2007. Per la seua banda, Jorge Alarte té una web bona, tot i que no gaire ben traduïda, amb possibilitat de vinculació i canal de vídeo i un bloc que malauradament només consta de l’entrada inaugural del 4 d’abril (un altre per a engreixar el cementiri polític dels blocs... snif, snif).

L’últim dels candidats, Francesc Romeu sembla ser qui més interés està demostrant per la xarxa. Per a començar, a Google apareix la seua pàgina com enllaç patrocinat en buscar a dos dels candidats anteriors (i això són diners damunt la taula). No té bloc (una llàstima) però potser no li cal, perquè entre les possibilitats de la web –quasi íntegrament en valencià– trobem les habituals sindicacions de notícies i vídeos, juntament amb podcast i una botiga on el candidat ven les seues samarretes. Tota una lliçó de màrqueting que té una mica de ressò, això sí, a ianqui, però sense res que objectar.

Estaria bé que les noves tecnologies espolsaren les velles teranyines.

A Praga, Karlův most

2008-08-26T16:53:00.005+02:00

"Ara, pensat si davant tanta gent havem a dar compte de tota nostra vida, o peccats, o virtuts. Huuy! Quanta mala bugada s’i descobrirà, que per virtut de Déu se farà axí com ara, que’s guarden uns als altres, conexén si son blanchs o negres! Axí nos conexerem aquell dia de peccats o bones obres: tot se manifestarà."

Vicent Ferrer

I les fotos al Flickr, una mica més avall...

Primavera de Praga

2008-08-15T22:35:00.005+02:00

Tal dia farà 40 anys i jo hi seré. No sé com ens rebrà la ciutat i estic segura que no se'n faran, de commemoracions. Però tinc l'estranya sensació que assistiré a un dolorós aniversari que a hores d'ara s'està repetint no massa lluny i segueix desvirtuant i tacant de sang una hermosa melodia.

Misteri

2008-07-27T20:31:00.002+02:00

"No hay como no saber para saber. Te invito a partir del punto más maravilloso de todo estudio: la total y rotunda ignorancia. Sólo desde la ignoracia real, sincera y osada se puede conocer. Nunca olvides, querido amigo, que en el momento en el que doy por definitivamente sabido algo, en ese momento terrible en el que ya no caben interrogantes, ni contradicciones, ni dudas en el objeto de mi estudio, el conocimiento empieza a ahogarse, para morir pocos instantes después".
Jaime Buhigas, La divina geometria

Dimarts hi haurà un misteri menys a la meua vida.

Per a L.

2008-07-08T19:18:00.004+02:00

I si canto, la la la

Un malson de l'avi

2008-06-05T23:20:00.003+02:00

—He tingut un malson aquesta nit —digué l'avi—.
Estava morint-me. L'àngel de la mort, que dic jo que seria un àngel i de la mort, perquè jo d'aquestes coses no entenc, em visitava i em preguntava com volia jo el rètol, epitafi sembla que es diu, allò que es posa als difunts una vegada soterrats perquè es veja que el mort és un mateix i no, diguem-ne, l'avi Camatorta.
«Ara t'ho dicte», li dic jo, i l'àngel trau el bloc i la llapissera. I jo li dicte: Aurelià Vicent Josep del Carme, no, del Carme no, del Carme era mon germà, el Tonico, de la Trinitat; això mateix, Aurelià Vicent de la Trinitat em sembla a mi. Però escolte, jo, si és possible, voldria fer la cosa pel civil. I l'àngel no em diu ni que sí ni que no i jo continue: Mariner i Donet. Donet no, ara que recorde, que ma mare era Lamberta Fontbellida i Donet, o siga que jo sóc Fontbellida de segon, no Donet. Això mateix, AureliàVicent Josep de la Trinitat, que ja mon pare volia posar-me Progreso, però ma mare no el va deixar i això que era una dona molt ferma, no crega; va ser ella la que llegia Mella, no Vázquez de Mella, Mella a seques.
Com li dic, Mariner i Fontbellida, nascut a la Foia de la Plana, bon vi que fan allí, vosté no beu? I l'àngel no em diu ni que sí ni que no, i jo continue: nascut el vint-i-quatre d'octubre de mil nou cents... vegem, jo tinc dos anys més que el meu germà Tonico, Tonico és de l'edat del Paquito, Paquito va anar a l'Àfrica quan la guerra del moro. No tornà, pobret, quina guerra! ¿Vosté hi estigué? I no em diu ni que sí ni que no, i jo continue: mire, lleve el nou-cents, mil vuit-cents noranta-vuit devia ser. I l'àngel de la mort, que em pense jo que devia ser l'àngel de la mort, apuntant i esborrant fins que m'ha despertat l'haca del Jeroni, que, passades les cinc, no deixa dormir ningú. Uf! Quin malson!

J.V. Marqués, Amors impossibles, 1985

Últim examen

2008-05-26T10:39:00.003+02:00

M’avorrisc somerament als exàmens. Habitualment procure buscar distraccions alternatives a les més habitual de llegir o de solucionar jo mateixa l’examen. Però amb tot, no m’arriba l’entreteniment per a una hora, i menys per als 90 minuts que ha durat l’examen de hui a 2n de Batxillerat. Em solc fixar en les cares que posen, en el material d’escriptura que tenen damunt la taula, en el que porten posat... què sé jo, el cas és passar l’estona.

Hui es veu que a M., que sempre ve conjuntadíssima, només li ha donat temps a relacionar el cinturó amb l’estampat de la samarreta; A. devia estar més atacada del que és habitual, li ho he notat perquè l’acne ha proliferat indiscriminadament i perquè ha soltat dos “joder” seguits; R., que portava una samarreta de Mikey i un penjoll de Tous, es recomposava el cabell i les polseres a una mitjana de 3 voltes per minut; F. haurà acabat amb croixements a la cama esquerra de tant com la movia amunt i avall; F. no ha desplegat les seues llapisseres de colors damunt la taula, es veu que hui ha pensat que devia anar per feina; P. no ens ha fallat i s’ha presentat a l’examen amb la samarreta de l’Hèrcules; S., repentinada com sempre, ha vingut esportiva, però sense oblidar la cadeneta de la Mare de Déu del Roser que li queia al bell mig del canalillo; C. ha fet xisclar els dits de les mans i li ha encomanat el vici a D., amb la qual cosa hem tingut sessió concert de croixements d’óssos; M. ha tornat a ser la més ràpida a omplir un full; P. mastegava xiclet, però hui no li ha pegat per fer bombolles; i així successivament, mentre tots érem observats per una escultura de taules i cadires amuntegades que tant de bo no arribe a setembre. Com ells.

de guàrdia

2008-05-12T16:00:00.004+02:00

El que més m’agrada de fer una guàrdia a l’IES és escoltar les converses de l’alumnat mentre faig que llig o que corregisc algun paper. Hui hi ha hagut una a 4t d’ESO que ha anat així:

- Yo es que con la Jenny no puedo. Ya me enganché con ella en casa de la Yanira y casi le arranco el pelo ¿te acuerdas?
- Ostia que si me acuerdo!!! Me moló mogollón. Es que tienes un par de huevos, tía.
- Yo es que cuando se pone calentona con los tíos no puedo. Y con mi novio que no se pase un pelo, que la próxima vez le suelto una ostia. Que esa no sabe quien soy yo. ¿Qué se cree?
- Ya tía. A mí también me tocó los cojones con el Cristian. La próxima vez se la carga.
- Pues haces bien, porque hay que pararle los pies a la zorra esa. Si eso me llamas y le zurramos juntas, que yo le tengo una ganas… que bueno.
- Y con tu novio se pasó mogollón.
- Ya, por eso le di.
- Y el tío con el que va es un gilipollas. A mi novio le debe pelas, y ya verás como se cabree.
- Pues eso es pa denunciarlo. Porque no se puede ir así por la vida. Lo que pasa es que tu novio es muy bueno, que si fuera el mío se iba a enterar el imbécil ese.
- Anda ya, tía! ¿Cómo lo va a denunciar por eso? ¿Tú te imaginas a mi novio en la policía? “Oye que el Raúl me debe tres pastillas, que vengo a denunciarlo”.
- Sí tía. Es un poco fuerte, no? Pero es pa denunciarlo.
- Ya, pero es que mi novio va de guay y al final verás. Yo siempre le digo que es medio tonto, porque a esa gente hay que ponerle las cosas claras con dos ostias, porque si no se te suben a la chepa.

Que us sembla? Això en un institut dels bons i amb dues alumnes de les que, en teoría, no donen problemes.

Índia3, i final

2008-05-05T22:42:00.005+02:00

"India es troba a Asia (un continent). Aquest país es molt gran i per aixo té molta poblacio i per aixo també té molta pobreza.
Una ONG va montar en la India una escola per a els xiquets. La majoria de aquests xiquets no van a la escola perque els materials i els llibres costan molts diners, per aixo en la ONG les regalan els materials. No es obligatori anar a escola.
Alguns pares no poden cuidar a els seus fills menuts i les deixan a carrec de las germanas mayors, i per aixo la ONG a montat una guarderia a prop del aula de les xiques majors.
Ah! I per cert, les vaques son sagrades".
Alumna de 1r d'ESO

L'IES i la mani

2008-04-22T08:25:00.004+02:00

Promet empassar-me la ressaca de l'Índia d'ací no res, però mentre...

post-Índia

2008-04-07T17:12:00.001+02:00

Potser algú espere un "Índia i 3", però a hores d'ara sóc incapaç.

India2, i sense accents

2008-03-18T16:40:00.003+01:00

Arribar a Delhi i que et coguen els ulls es tot u. La pol.lucio de que esta envoltada la ciutat se't fica a tot arreu: en la pell, en la roba, en el cabell. I si portes lents de contacte creus que se't cauran a trossos.

Per a eixir de l'aeroport has de passar per una canal de gent que crida noms de persones i llocs sense descans; em sembla que es el mes paregut a l'acosament dels flashos dels paparazzi que he viscut mai. Un cop fora, algu que no saps d'on ha eixit, t'agafa les maletes i te les fica a l'autobus. Ja pots xisclar-li it's ok, I can, que per molt que li digues no s'aturara fins que no se n'isca amb la seua i se'n vaja cap un altre turista amb un euro mes a la butxaca.

La ciutat, de nit, et reb amb el so estrident de les botzines dels cotxes, que ja no t'abandonen ni un minut al llarg de la teua estada. Si hi ha un soroll caracteristic de Delhi es el dels claxons. Entre un caos indescriptible de transit que l'autobus on anem (sense amortitzacio) contribueix a augmentar, ens escapolim entre carrers foscos i estrets de cami a l'hotel que ens acullira durant tres dies.

Des de dalt la situacio es espectacular: postes de la llum atapeits de cables que aci haurien petat a la primera de canvi (vid. foto); uns altres cables que ixen de les barraques i s'hi enganxen l'estesa electrica clandestinament; munts de mantes que amaguen gent adormida a les voreres; uns altres que dormen a dins dels cotxes o al costat dels rickshaws per no jugar-se el plat de lletilles; edificis semi-destruits o mig acabats; treballs de neteja d'enderrocs; guardies davant els caixers automatics amenacats d'assalt i quatre hores i mitja mes en cadascu dels rellotges dels nouvinguts a la ciutat que no dorm.

Volant, gairebé

2008-03-15T17:30:00.004+01:00

Encara no vole, però quasi. Demà dormiré a Delhi i passaré quinze dies al país de Gandhi. Una mica de sustu sí que tinc, tot s'ha de dir. No sé si són les 11 hores de vol, la por a la reacció de la prosilaxi de la malària, a allò desconegut, a una cultura totalment diferent, a que em furten la cartera (literalment), a que no s'acomplisquen les expectatives...

Hi vaig amb la doble idea de col·laborar i de fer turisme. De participar amb la fundació i de fer-me una foto davant del Taj Mahal reflectit en aquella mena d'estany que té al davant i que li queda tan bé.

M'encantaria poder contar-vos coses des d'allà, però no tinc ni idea si podré trobar un ordinador potable amb connexió per fer-ho. Per si de cas, que les falles no us acaben cremant a vosaltes.

Índia

2008-03-10T22:28:00.011+01:00

Xiquets, me’n vaig a l’Índia. Fa temps que volia escriure-ho però és que encara no m’ho crec del tot perquè porte altres històries al cap. A vore si publicant-ho...
C. es va encabotar i ja li he dit que no massa vegades, així que ara toca liar-se la manta a la cabeza mai millor dit.
15 dies. De Dilluns Sant a Dilluns de St. Vicent. O de oca a oca, com el Parlamento. El primer va ser contactar amb els de la Fundación i després amb els del Centre de Vacunació Internacional. Set vacunes al cos. I encara ens queda la de la malària. Algú se l’ha posada mai? Dubte entre Malarone i Lariam... ergo sum.

Una altra refelxió

2008-03-08T11:05:00.003+01:00

Reflexione amb la Marçal en el desé aniversari de la seua mort.

Alperi i l'Innombrable

2008-03-05T19:20:00.004+01:00

Ara, a la Ciutat Impersonal on m’hi estic, resulta que s’han de recollir signatures per fer complir la llei. La última de l’Alperi és ben grossa.

En el darrer plenari del mes de febrer, la portaveu socialista ha demanat que s’acomplisca la llei de la memòria històrica i s’hi retiren els “honors” concedits a l’Innombrable durant la dictadura. Alperi, porque yo lo valgo, diu que d’això res, que no li sembla un tema que preocupe els alacantins (la majoria dels quals desconeix l’assumpte) i que la proposta és “electoralista”.

A rengló seguit, en un atac de xuleria del tot habitual en aquest tipus de gent, l’alcalde deixa caure que retirarà els títols si 25.000 alacantins censats signen un manifest adherint-se a la mesura dels socialistes. La campanya ja està en marxa, és clar!

saber cómo estás

2008-02-24T13:47:00.004+01:00

Mon pare ha fet un curset de 5 hores per aprendre a passejar per Internet. Té 72 anys i, des que es jubilà, és la primera vegada que demostra interés per ensenyar-se a fer alguna cosa nova. Fins ara passava el temps llegint el diari, jugant a dòmino i fent els mandaos que li encarregava ma mare. Ara també navega.

Hui li ha escrit una carta a sa germana Remeditos, que se n'anà a viure a França fa quasi 40 anys. Una carta virtual, perquè de les altres "des de la mili que no n'he escrit, nena, i ja no me'n recorde". Ma tia fa anys que ens escriu correus als nebots i que ens envia fotos de Burdeus, però els seus germans espanyols encara no s'havien atrevit a interconnectar-se. Ja entendreu que mon pare estiga la mar de devanit per ser el primer.

Doncs allà que anem. Obrim el compte de correu que li van fer al curset (de Terra!), busquem l'adreça de la tia, ens atabalem amb el ratolí ("no fan catifes més grans? És que se n'ix"), escrivim l'Asunto i comencem a redactar el cos del missatge:

Querida hermana:
como ves me he puesto a enseñarme el Internet. Todavía no sé mucho, así que he necesitado una hora con mi hija para escribirte.
¿Cómo estás de salud? Espero que por tu casa todo vaya bien. Aquí sí.
Recibe un abrazo de este que te quiere.
Isaías.

Així més o menys ha quedat la cosa després de corregir les h, les majúscules, els accents, els signes d'interrogació i el "e nesitado un hora". Imagineu a mon pare intentant esbrinar com s'escriuen les majúscules, com és que algunes tecles tenen doble funció i com es pot escriure enmig d'una línia sense que s'esborre el que hi ha a continució.

Crec que és la vegada que més ha escrit. Li ha costat moltíssim perdre-li la por al full en blanc i resumir en tres paraules tot el que volia dir-li per a posar-ho en l'assumpte. Només va anar a escola durant tres cursos (no complerts) i d'això fa més de seixanta anys. Així que hui, a més d'aprendre a enviar correus electrònics, ha aprés també a escriure cartes, amb la salutació i el comiat corresponents. M'ha encantat que escriguera "este que te quiere", retòrica postguérrica cent per cent.

- Ara punxe en "enviar"?
- Sí papà.
-Aquí?
-Sí, ahí.
-Punxe ja, no?
-Sí punxa.
-Ara m'ho apuntes tot en un paperet, que si no se m'oblida. No poses eixa cara, que tu no te'n recordes de quan t'ensenyava a dividir.
-Ha, ha, és de veres. Vinga punxa.
-Ala, ja està. I astò que li arriba, demà, no?

I tornada, un dia després

2008-02-20T19:28:00.004+01:00

Passe per Madrid forçosament. No hi ha vol directe. Així que mentre espere per embarcar aprofite el wifi de la T4. Però no! Senyores i senyors, és una connexió amb pre-pagament (o com nassos es diga perquè ara estic molt cabrejada per a pensar: mil peles, mig hora d’internet). A sobre, arribaré a casa a la 1 de la matinada, previo pago de 20 euros de taxi perquè el cotxe que m’hi havia de tornar s’ha espatllat en l’últim moment. No wifi, no taxi, Gog bless beer.

Així que demà de matí, és a dir, fa una estona per a vosaltres, penjaré aquesta darrera entrada de hui (que serà la primera de demà) i que ara redacte al word amb més mala llet que originalitat. Una entrada totalment diferent a com l’havia pensada.

Volia parlar de Palma, del passeig per la Rambla, del teatre, de la pastisseria del teatre... de la pluja que cau ara a Madrid, de les llums anònimes que es veuen en l’aterratge i de com m’agradaria que alguna d’eixes llums fóra la de ma casa, i l’avió s’obrira per baix, i jo em deixara caure, dolcet dolcet, fins el sofà, el llit o uns braços amorosits.

Però resulta que no, que no wifi, no taxi, no sweet sweet home. Així que demà (hui) classe a les huit. I tornem-hi.

Estada

2008-02-19T16:01:00.002+01:00

Després de la sessió-biblioteca, ben aprofitada gràcies a la càmera digital que tot ho recull, em dispose a fer turisme: formatge de la Formatgeria (Carrer dels Oms) i ensaïmada d’uns cantons més avall. Dine un entrepà de formatge maonés sense formatge maonés (no nos queda) a l’únic lloc (supose) on no m’entenen quan demane per dinar. I el café me’l prenc en un altre garito mentre escric el post. Per única companyia un cd senceret d’un cubà que canta així: “Un amor viejo no se olvida, un amor viejo es la verdad, por eso yo a mi negra consentida, nunca la podré olvidar”. Em vénen a la memòria (per fer país) uns versos de March que deien més o menys així: “Plena de seny, quan amor és molt vella, absència és lo verme que la gasta, si fermetat durament no contrasta i creure poc si l’envejós consella”.

Anada

2008-02-19T15:58:00.001+01:00

Viatge a Palma amb Airlines acompanyada de l’equip femení de volei de Múrcia, es veu que estan de tournée internacional perquè porten el passaport a la mà.

Algú al davant meu llig el Diario de Mallorca que explica que 260 parelles no s’han pogut divorciar per la vaga de Justícia. Veges. L’home passa els fulls del diari d’esma, però s’atura a les pàgines de “Mallorca Relax”.

Al meu costat una parella de jubilats –com la majoria dels passatgers– amb les mans enllaçades. S’admiren perquè les explicacions de l’hostessa s’han substituït per un vídeo amb protagonistes virtuals, i ell li explica –just quan les rodes de l’avió s’enlairen– que ja s’ha passat el perill. Glup!

Acaben de cobrir la nòmina de passatgers els giris –alemanys i anglesos sobretot– les converses dels quals no us puc detallar per qüestions òbvies: lost in traslation.

Jo em dispose a seguir corregint comentaris de text i frise per trobar-me amb les cartes de la Salvà dins d’una ciutat que encara m’és desconeguda.

I want you back

2008-02-18T19:20:00.003+01:00

Hui estic animada. Espere el 8. Mentre tant, rememore el millor del 6 i als Jackson 5.
Ja sé que són massa nombres, res a vore amb la lletra... però no s'hi val preguntar més.

When I had you to myself
I didn’t want you around
Those pretty faces always made you
Stand out in a crowd
Then someone picked you from the bunch
One glance was all it took
Now it’s much too late for me
To take second look

(chorus)
Oh baby give me one more chance
To show you that I love you
Won’t you please send me back in your heart

Oh darlin’ I was blind to let you go
But now since I see you in his arms
I want you back
Yes I do now
I want you back
Oo oo baby
Yeah yeah....naw....

Trying to live without your love
Is one long sleepless night
Let me show you girl
That I know wrong from right

Every street you walk on
I leave tear stains on the ground
Following the girl
I didn’t even want around
(chorus)

Abuh buh buh buh
All I want!
Abuh buh buh buh
All I need!
Abuh buh buh buh.....

Parlar per parlar

2008-02-10T17:08:00.000+01:00

Torne de Barcelona amb l’Euromed de les 10. Al meu costat un basc i una valenciana. En un primer moment pensava que es coneixen, però conforme avança la conversa veig que, potser, no són tan coneguts. Siga com vulga, ràpidament l’home (bilbaí, d’uns setanta anys, traductor i ex-ciutadà de Nova York) dirigeix el tema i comença a parlar de Bilbao. Explica que fa temps que no hi va perquè com que tot és molt car i el clima molt humit, resideix a Madrid. La valenciana comenta que mai no hi ha estat, al País Basc, aleshores ell aprofita per tirar mà dels tòpics.

"Pues el País Vasco es muy bonito, muy caro pero muy bonito. Además la gente es muy amable i encantadora. Aunque no toda, claro, porque hay dos tipos de personas que se distinguen muy claramente: si usted va allí y ve a un tipo con seis o siete aros en la oreja i el pantalón lleno de remaches, ya sabe que es un etarra; en cambio después está la gente que viste como usted y como yo, que es la gente normal y que es muy simpática, para contrastar con los otros que son todos unos prepotentes. Sólo tiene que poner la tele y se dará cuenta de cómo son: ellos unos perdonavidas y ellas unas mujeres muy masculinas".

No exagere en absolut, la conversa va així i el senyor traductor explica el tarannà i l’estètica basca diverses vegades en esta línia.
Dels aros en la oreja a l’impost revolucionari hi ha un pas, tothom ho sap. Així que a rengló seguit li explica a la valenciana (que en segueix el fil amb afirmacions del tipus “si es que no puede ser” o “es una pena no poder ir”) quines empreses paguen l’impost, quines han hagut de tancar per no pagar-lo, com els caixers automàtics i les cabines estan inutilitzades i com la gent normal “como usted y como yo” no pot parlar de política perquè “te puede denunciar hasta tu vecino”.
Sort que posen la pel·lícula i veig que se li acaba la conversa. Ja començava a pensar que faria una tesi al voltant de la societat basca farcideta de tòpics. Amb un màrqueting així no calen anuncis turístics.
Espere que no tarden molt a arribar les cales de Tarragona, m’apeteix moltíssim perdre’m en elles.

Goya interactiu

2008-02-03T23:05:00.000+01:00

No hi ha gaire esdeveniments televisius que espere amb tanta intensitat any rere any com els Goya. M’agreden moltíssim, mira. La catifa, els vestits, les paròdies, la crítica, els discursos... i els premis, clar. Em pose nerviosa, realment, mirant el lliurament per televisió, faig quinieles, procure haver vist la majoria de les nominades i m’empipe si passen per alt segons quina pel·lícula. La veritat és que m’encantaria estar al Palacio de Congresos algun any i trobar-me en els banys o la Gijón o a la Sampietro. Una, que va escassa de mites.

Enguany no els estic mirant perquè els senyors d'El País m’ha aixafat la guitarra. Ja fa més de 35 minuts que sé que la Verdú s’ha endut el premi a la millor actriu, que Corbacho ha imitat González-Sinde, que XXY és la millor “pel·lícula hispanoamericana” i que Bayona se'n du el que s'esperava.

El Jordi Minguell, que deu ser-hi al teatre, va actualitzant el bloc a mesura que transcorre la cerimònia, que pel que veig no duu el mateix ritme que a la tele. Així que els qui tenim un ull a cada pantalla hem eixit perdent per una vegada en la curta vida dels Twitter o succedanis. Enguany he perdut l'emoció.

Condicions i meravelles del naixement del Rei

2008-02-02T13:11:00.000+01:00

E ara contarem en qual manera Nós fom engenrats e en qual manera fo lo nostre naixement. Primerament, en qual manera fom engenrats Nós.

Nostre pare, lo rei En Pere, no volia veser la nostra mare la reina. E esdevenc-se que una vegada lo rei nostre pare fo en Latas, e la reina nostra mare fo en Miravals; e venc al rei un ric-hom per nom En Guillem d'Alcalà, e pregà’l tant que el féu venir a Miravals on era la reina nostra mare. E aquella nuit que ambdós foren a Miravals volc nostre Senyor que Nós fóssem engenrats.

E quan la reina nostra mare se sentí prenys entrà-se’n a Montpesler, e aquí volc nostre Senyor que fos lo nostre naixement: en casa d’aquells deTornamira, la vespra de nostra dona santa Maria Candeler.

E nostra mare, sempre que fom nats, envià’ns a Santa Maria, e portaren-nos en los braces. E deïen matines en l’església de nostra Dona, e tantost com nos meseren pel portal, cantaren Te Deum laudamus. (E no sabien los clergues que Nós deguéssem entrar allí, mas entram quan cantaven aquell càntic!). E puis llevaren-nos a Sent Fermí, e quan aquells qui ens portaven entraren per l’església de Sent Fermí, cantaven Benedictus Dominus Deus Israel!

E quan nos tornaren a la casa de nostra mare fo ella molt alegre d’aquestes prenòstigues que ens eren esdevengudes. E féu fer dotze candeles, totes d’un pes e d’una granea, e féu-les encendre totes ensems, e a cada una mès sengles noms dels apòstols, e promès a nostre Senyor que aquella que pus duraria, que aquell nom hauríem Nós. E durà més la de sent Jacme, bé tres dits de través que les altres. E per açò e per la gràcia de Déu havem nom Nós En Jaume.

Llibre dels Feits

Urgències d'altri

2008-01-27T20:36:00.000+01:00

M'ha arribat per correu electònic un article de Francesc Puigpelat publicat a l'Avui de hui. Us el copie íntegre perquè el faig meu absolutament.

La barrufeta i el feminisme

Fa uns dies, en ocasió del 50 aniversari dels barrufets, li vaig regalar a la meva filla d'onze anys un llibre (per a mi) clàssic: La barrufeta. No li va agradar gens. Pitjor: va estat a punt de tirar-me'l pel cap. Intrigat, l'he rellegit per esbrinar-ne els motius.

La història comença amb el malvat Gargamel, que vol venjar-se dels barrufets. Diu: "I si calo foc a tot el bosc que aixopluga el seu país maleït? No, no és prou cruel! I si, amb un sortilegi, faig que les lianes ofeguin tota la vegetació i tota la vida? No! No, he de trobar una altra cosa! Un encantament terrible, que els faci demanar perdó! Una horrible maledicció! Oh! Però sí... Ja ho tinc!". I Gargamel exclama, entusiasmat: "Sí! Els enviaré una barrufeta!".

La resta de la història va en la mateixa línia. La barrufeta té els pitjors vicis que el masclisme atribueix a les dones: és voluble, coqueta, dominant, inconscient, envejosa i tossuda, i, quan Gargamel la crea, li posa llàgrimes de cocodril i cervell de pardal. L'arribada de la barrufeta al poble dels barrufets genera conflictes inacabables, en contrast amb el paradís anterior.

Es tracta d'una actualització dels vells mites masclistes de la nostra cultura. El bíblic d'Eva, que arrossega Adam fora del paradís. O el grec de Pandora, que obre la capsa i porta la malaltia al món. La meva filla no va saber verbalitzar les causes del rebuig (tret del fet que "la barrufeta és tonta") però jo tinc perspectiva per entendre-les.

Ara: el contrast més interessant és que, quan jo era petit, les nenes llegien La barrufeta i els agradava. Per què? És molt senzill: fa 40 anys l'argument de La barrufeta era lògic i natural: era el mite d'Eva, i tothom (fins les nenes) el tenia interioritzat. El 1967, en un entorn de mites masclistes, La barrufeta no desentonava. El 2007, quan la meva filla ignora qui fou Eva i té assumida la igualtat de sexes, La barrufeta sembla estrambòtica.

Consideracions similars es poden fer en relació a altres còmics. La misogínia de Tintín ja ha estat molt estudiada. La funció de les dones a Astèrix (subministradores de senglars rostits), també. En uns altres personatges que ara compleixen 50 anys, Mortadel·lo i Filemó, és masclista quasi fins a la paròdia el retrat d'Ofèlia.

És enorme el contrast entre aquests personatges, creats fa 50 anys, i les actuals sèries infantils. Avui, el nombre de personatges masculins i femenins està equilibrat, el seu protagonisme és el mateix i els retrats de cadascun defugen els vells tòpics. La cultura de la meva filla es basa en sèries d'aquesta mena: és per això que La barrufeta li va desagradar tant.

L'anècdota em fa pensar que, de tots els ismes del segle XX, l'únic que de debò ha triomfat és el feminisme. No el feminisme més o menys caricaturesc de Lidia Falcón i quatre dones exaltades, sinó el feminisme pacient, tossut, de fets i no de paraules, de milers de dones i d'homes. ¿Es pot concebre un triomf més gran del feminisme que convertir La barrufeta en un llibre anacrònic?

Passaport

2008-01-22T16:07:00.000+01:00

Vull la independència. Ja ho sabíeu, això, no? Doncs per si encara hi quedava cap despistat.
He anat a fer-me el passaport (me’n vaig a l’Índia en Pasqua) i m’han dit que no me’l poden fer en valencià, ni tan sols en bilingüe: “el DNI sí, bonita, pero el pasaporte no”. Vés quina cosa. No sé quantes mesures de seguretat, altres tantes actualitzacions informàtiques, explicacions en 21 llengües diferents..., però valencià no pot ser, bonita.
“Nacionalidad/Nationality/Nationalité” i res de “Nacionalitat”. Tan difícil és afegir-hi una barra més? Quants milions de parlants som? 9 milions? 10? És el mateix, en podríem ser el doble i tampoc ho tindríem en valencià. Quanta gent parla grec? No tanta, segur! I danés? I finés? I suec? I així unes altres tantes llengües que són més minoritàries que el valencià però, ai! sí que s’hi recullen, en el passaport: Podpis držitel’a.
La qüestió és clara, no? Totes i cadascuna d’elles tenen un estat al darrere. Totes i cadascuna d’elles tenen una maquinària governamental que se’n preocupa. Així que la solució és fàcil: si l’Estat espanyol no es preocupa per la meua llengua, si l’Estat espanyol no es preocupa per mi, vull un altre estat. Vull la independència!

Encara

2008-01-21T10:55:00.000+01:00

Alguns ja n’han parlat de la manifestació de dissabte a la plaça de l’Ajuntament (ací o ací) però la recent divisió d’EUPV (enhorabona a la gent amb seny d’Espai Obert i d’Esquerra i País) ha provocat que les entrades de molts blocs valencianistes que habitualment llig no en facen menció.

Em va agradar veure la plaça de gom a gom. Plena sobretot de docents i sindicats (algú s’hauria d’animar a fer un estudi sobre la influència dels centres educatius en el creixement del valencianisme a Alacant –més enllà del coneixement de la llengua–), de cares conegudes i desconegudes, i d’històrics que recordaven temps en què Comediants estrenava les obres en aquell mateix lloc.

La concentració com totes: crits a favor de la llibertat d’expressió (encara), frases de Fuster (encara), muixerangues (encara), consignes independentistes (poques, encara)... i un gest d’Acció Cultural que m’agradà pel que té de reconeixement: la manifestació del 25 d’Abril la farem a Alacant! Això vol dir que el sud torna a comptar? Fa temps que el catalanisme ens té molt abandonats, veurem què passa.

Me basta así

2008-01-14T16:44:00.000+01:00

Ángel González m’hi va fer dubtar, i molt. A 1r de carrera, matriculada en Hispàniques però, vaig començar a descobrir part de la història de la literatura que m’havia negat l’escola i el batxillerat. Per això, el curs següent vaig traslladar l’expedient a Catalana moguda per un impuls que finalment va resultar anar molt més enllà d’una Història de la Literatura en concret. Mai me n’he penedit, és clar.
Però aquell primer curs, acabada d’arribar al món universitari, vaig topar amb un professor de Literatura Espanyola I que em va apaivagar les ànsies de lletres que se m’havien creat en el meu COU de ciències. El mono de literatura, vaja, me’l vaig traure amb els Machado, Lorca, Felipe, Umbral, Biedma i Baroja que farcien el currículum aleshores. Amb ells i amb una colla de poetes del ’50 que em van encisar per damunt de tot. Entre estos darrers, un per sobre dels altres: Ángel González, la biografia i els poemes del qual aprenguí de memòria.
Els versos d’este home –a qui alguns hui qualifiquen com a pare de la generació– van ser els culpables del dubte: ¿trasllade l’expedient, o m’hi quede i m’embolique amb “te probaría, a la manera de los panaderos como prueban el pan, es decir, con la boca”?
Hi va faltar poc.

Las tres reinas magas

2008-01-05T10:23:00.000+01:00

LAS TRES REINAS MAGAS ante el portal de Belén, tan sólo alumbrado por la luz del NIÑO. Junto al NIÑO están MARÍA y JOSÉ.

GASPARA	Es un Niño!
MELCHORA	Ya lo sé
	me lo dijo San José.
MELCHORA	Y ella es Virgen
	y Divina.
BALTASARA	Lo adivina.
MELCHORA	él da calor y está hierto.
BALTASARA	Pues no acierto,
	está helado y tiene fiebre.
GASPARA	Está muy frío el pesebre.
BALTASARA	Del cielo a la tierra vino
	sin ropaje.
GASPARA	¡Vaya viaje!
MELCHORA	Es una mina de amor.
GASPARA	Sí, señor.
MELCHORA	Señora, que soy Melchora.

(Se hace un breve silencio.)

BALTASARA	¡Pues no estoy llorando!
GASPARA	(A BALTASARA.) Trae el puchero y no hagas pucheros.

(Se va BALTASARA y vuelve con una vasija de barro llena de leche.)

	Eso, eso, dejemos al Niño,
	por lo menos,
	sopitas de leche,
	con pan y escabeche,
	que el Niño que nace
	verás lo que hace.
MELCHORA	El que murió en tablas
	verás lo que habla.
NIÑO	Si usted es mi amigo,
	no tenga enemigo.
BALTASARA	¿Y quien le obedece?
	La pena me crece.
NIÑO	Si usted es mi amigo,
	no tenga enemigo.
BALTASARA	¿Nos trata de usted?
MELCHORA	¿Estará enfadado
	cuando a hablar empieza?
GASPARA	Claro, es que las guerras
	le traen de cabeza...
BALTASARA	Como no tengo fortuna,
	te dejo un ramito de versos
	a los pies de tu cuna
	(si a «eso» donde estás
	se le puede llamar cuna).

(LAS TRES REINAS se arrodillan y recitan a coro ofreciéndole el puchero.)

LAS TRES REINAS	Sopitas de leche
	con pan y escabeche,
	que el Niño que nace,
	verás lo que hace.
BALTASARA	Verás cómo ama.
GASPARA	Verás como crece.
LAS TRES REINAS	Llevemos al Niño
	sopitas de leche
	con pan y escabeche...

Gloria Fuertes, 1978 (acte 2n)

Per a pensar-hi

2007-12-12T22:34:00.000+01:00

Doris Lessing -en el discurs d'agraïment- ha dedicat el premi Nobel a les persones que per la seua manca d’accés a l’educació o a la cultura no podran desenvolupar el seu talent literari i mai guanyaran el premi. Des del 1901 només onze dones han guanyat el Nobel, i ha estat precisament una dona la primera a compartir-lo amb la gran massa anònima i a reivindicar el talent creatiu de tothom (i totdon, clar).

Què en dèiem, de les qualitats femenines?

Com m'agradaria allunyar-me'n nord enllà

2007-12-10T16:20:00.000+01:00

Efe demana que n'informe, de les Jornades Feministes, potser un altre dia publicaré els resultats. Hui, però, no puc més que reprendre un vell himne de la Bonet.

L'altre dia, escoltant per enèsima vegada al CD del cotxe Terra Secreta, pensava -ingènua de mi- que possiblement ja haguérem superat les antigues lluites i com d'agraït era escoltar un treball com el seu darrer. Portava al cap fer una entrada per parlar dels poetes retrobats aprofitant el poema de Miquel Àngel Riera "Mai donis per finit", però seria massa prosaic donades les circumstàncies de hui. Em sembla que allò de "que truquen de matinada" reprén tota la seua actualitat en una nit en què el govern de la dreta (la mateixa dreta, la mateixa gent, la mateixa hipocresia, els mateixos himnes) ha gillotinat la llibertat d'expressió.

Polític i personal

2007-12-02T21:55:00.000+01:00

No hi ha hagut café però hi ha hagut cervesa i sopar amb Lorena i Carmen (magnífiques). Xerrades amb dones al voltant de la (les) realitat(s) de les dones que ens ajuden a sentir-nos dins la col·lectivitat, a traslladar a una altra gent les nostres inquietuds, a intercanviar opinions, a renovar i a dotar de sentit una de les màximes del feminisme modern: allò personal és polític.
Fa temps que no milite, vull dir que fa temps que no forme part de cap associació feminista, que no llig textos teòrics, que no reflexione en veu alta, que no en parle amb altres dones, que no sé cap on anem associativament i com a col·lectiu. Però les Jornades (aquí i aquí), si més no per a mi, han suposat un xute d’energia, de ganes, i m’han fet situar-me en un nou lloc dins l’immens ventall que ofereix el feminisme al segle XXI. Sembla, doncs, que hi estic una mica més al dia.

Café i jornades

2007-11-27T22:45:00.000+01:00

Inapropiables i jo tenim clar que ens farem un café a les jornades (o una cervesa, vés a saber). Estaria bé que algú més s’hi apuntara. Seria una bona manera de traspassar la virtualitat i de fer unes risses.

Posem a prova el nostre poder de convocatòria, qui s’apunta? Va... que no s'arriba cada dia als trenta anys.

82

2007-11-25T20:01:00.000+01:00

La cárcel de Sing-Sing

Ayer yo visité la cárcel de Sing-Sing,
y en una de sus celdas solitarias
un hombre se encontraba arrodillado al Redentor:
piedad, piedad de mí, mi gran Señor.

Mas, cuando me miró, a mí se abalanzó
y con voz temblorosa entrecortada:
escuche triste hermano esta horrible confesión,
aquí yo condenado a muerte estoy.

Yo tuve que matar, a un ser que quise amar
y aunque aún estando muerta yo la quiero,
al verla con su amante a los dos los maté
por culpa de esa infame moriré.

Minutos nada más me quedan ya pa'respirar
la silla lista está, la cámara también.
A mi pobre viejita, que desesperada está
entréguele este recuerdo de mi.

Migracions

2007-11-13T19:38:00.000+01:00

Doncs sí, més o menys això semblava: l’Espanya dels anys 40 de “fandango y pandereta”, com deia aquell. Una cua que envoltava mig edifici de la Delegació Territorial de Conselleria –on alguns havien arribat una hora abans que obriren les portes– i que ens conduïa com a borregos cap a la nostra destinació definitiva.

Una gran quantitat de docents del País Valencià –entre mestres i professors– estem obligats i obligades a participar forçosament en el concurs de trasllats que la Conselleria d’Educació (encara que no faça honor al seu nom) organitza cada any per a enviar-nos pel món a predicar. A banda dels obligats, també hi participen els voluntaris (aquells que realment volen un trasllat) amb l’esperança que la destinació del curs pròxim els aprope més a casa o els allunye del Territori Comanxe (amb tot el respecte).

Total, que no sé quants (però molts, la majoria de la gent que conec) fa més d’una setmana que –obligatòriament, i esta és la gràcia perquè si fóra voluntari encara– ens trenquem el cap per triar els centres on ens agradaria (o no ens disgustaria) passar la resta de la nostra vida (glup!) seguint diferents criteris: proximitat, llunyania, cicles formatius, línia en valencià, pàgina web, equip directiu, oferta educativa, programes innovadors, professorat conegut, alumnat conflictiu, arquitectura moderna, aparcament, café passable...

Per a res, clar, perquè al final faran el que voldran, no hi haurà vacants i haurem de triar entre el Comanxe o mendicar una comissió de servei. I dic jo, si ja sabem quin serà el resultat, per què hem de fer tanta història, omplir tanta instància, fer tanta fotocòpia, esguellar tres vegades la sol·licitud i tornem-hi, enquadrar al voltant de 4500 creuetes en els seus quadres corresponents, estressar-nos, fer cues, esperar el torn, demanar un bolígraf al dels costat, tornar un altre dia perquè t'has oblidat no sé què i tenir ganes d'enviar tot el món a fer la mar?

A cap cap pensant d'esta tot just independitzada Conselleria que sobreviu gràcies a la majoria dels docents/decents se li ha acudit informatitzar la broma?

Urgències externes

2007-11-05T21:20:00.000+01:00

I ve Vicki (o Viqui o Viki) i diu absenta i diu persèpolis. I diu surprise i diu grosz. I diu naufragi i s’hi diu. I diu youkali…

I jo, que només coneixia Itaca.

Jornades Feministes

2007-11-02T18:49:00.001+01:00

La imatge es veu fatal, realment. No n'he pogut trobar cap altra. La qüestió és que l'últim dia de novembre i els dos primers de desembre (cap de setmana) es celebren a València els 30 anys de feminisme al País Valencià. Si voleu més informació piqueu ací. Jo ja m'hi he apuntat, supose que seran tan enriquidores i divertides com les de Còrdova. Nosaltres, això sí, amb 8 anys més. Bé està.
Qui s'anima?

Silvio

2007-10-30T20:18:00.000+01:00

Feia més de mes i mig que tenia les entrades. No és un dels músics que més escolte (encara que presidisca el bloc des del començament) però no puc negar que algunes de les seues cançons formen part de la meua història sentimental i el considere, permeteu-me, un músic fonamental del segle XX més enllà de Cuba i de la Revolució. Per això (i perquè mai no havia vist el Paranimf tan ple i la gent tan entregada, alguns d'ells amb barret de güajiro comprat en el Meliá de l'Habana...) el concert d’anit va ser excitant i emocionant malgrat els 52 abusius euros per barba que s'endugué l'organització.
El taral·leig de la cançoneta em durarà mesos.

Fuster

2007-10-14T18:40:00.000+02:00

Vaig deixar damunt la taula del menjador (al costat del fruiter, la roba per planxar i la propaganda del Carrefour) l’especial que Babelia dedicà dissabte passat no l’altre a la cultura catalana i que inclou un llistat de 50 títols imprescindibles. No tenia coneixement que els d’El País farien este tipus de desplegament en pla “nos hacemos eco, eh!” i quan vaig veure el poema de Brossa en la portada vaig exclamar aquell “bé està” que diem els valencians quan en realitat no sabem si està o no està bé. Amb el tractament que el mateix diari dóna hui de la notícia no s’han guanyat el meu bé està (ací i sobretot ací).
No en el menjador però sí en l’escriptori de l’ordinador, he tingut esperant-me un parell de dies la versió plurilingüe del discurs inaugural del genial Monzó a Frankfurt (al costat dels mp3 de torn, de la versió electrònica del Oxford Advanced Learner's Dictionary i de les qüestions pendents que en realitat són totes). Fa una estona, esperant que passara la pluja i sense trobar cap excusa per deixar-ho córrer, m’hi he posat a tots dos textos.
Infinitament millor Monzó que tota la resta, és clar. De sobte, no sé per què, m’ha vingut un immens enyor de Fuster.

Ternari

2007-10-10T22:42:00.000+02:00

El meu 9 d'Octubre s'acabà escoltant a l'església del meu poble el grup Ternari amb una parisina (de París París). Friqui, diria algú; emocionant, dic jo. No m'esperava que la combinació de xaramita i orgue barroc fóra tan sorprenent i tan ben trobada. Altres ja n'han parlat, ingènua de mi que no els coneixia. El grup està format per les xaramites d'Eliseu Garcia (el Pinyol i el Terrós) i Silvestre Navarro (el Freu) i l'orgue de Fco. Javier González i interpreten peces clàssiques (Vivaldi o Haendel) juntament amb contemporànies (Llach o Saül Gómez). Han publicat dos CD's enregistrats magníficament, però la veriat és que és una meravella escoltar-los envoltats de la soronitat de les esglésies. A més d'un ens van posar els pèls de punta amb una interpretació tan brillant i emocionant de la Muixeranga. D'això se'n diu "bufar la xaramita" i la resta bestieses.

Cansada

2007-10-08T17:35:00.000+02:00

Ja sé que fa segles que no escric i que em direu oportunista per fer-ho precisament hui. Però sigueu comprensius i -ives: estic sense connexió, llig el correu a l'institut, passege per la xarxa a costa dels amics i no sé què passa a House perquè youtube ha eixit de la meua vida. Així que perdoneu-me l'oportunisme.
No podia deixar passar el dia de demà ni l'oportunitat d'escoltar Ovidi, encara que jo no em senta monàrquica ni per un dia o que el Maluenda de la vinyeta em toque els nassos (monover per a més inri). Cansada sí, d'haver-ho de reptir contínuament i de l'irresponsabilitat (politica, cultural, històrica, lingüística, social...) de la gran majoria de polítics i -ques.
Ei! Però optimista... encara.

Una dona difícil

2007-09-16T21:16:00.001+02:00

Segurament farà una pila d’anys que la majoria de vosaltres vau llegir Una dona difícil de John Irving. Jo me l’he comprat enguany com a regal d’adjudicacions aprofitant la col·lecció Butxaca d’Edicions 62. M’ha agradat molt però molt, i agraïsc que algú me’l posara a les mans. Una història perfectament lligada i on la reflexió al voltant dels escriptors i la literatura té un lloc destacat. Jo, per la meua banda, he aconseguit tornar a llegir amb l'encefalograma pla, enteneu-me: sense cap idea prèvia, sense haver de fer una crítica, sense l'obligació d'acabar-lo, sense haver de comparar-lo amb res... sense pressa.

"I no havia estat Ted qui li havia ensenyat res. El que Eddie O'Hare havia après de Ted Cole, ho havia après llegint els seus llibres. Gràcies a unes quantes frases, és com un escriptor aprèn alguan cosa d'un altre escriptor. D'El ratolí que s'arrossegava per dins de les parets, Eddie havia après alguna cosa de dues úniques frases. La primera era aquesta: "En Tom va despertar-se, però en Tim". I després hi havia aquesta altra frase: "Era un soroll com si, a l'armari, un dels vestits de la mama es tornés viu i provés de baixar del penjador".

"Quan, encara que només sigui per un moment, el novel·lista abandona el paper de creador, ¿quins altres papers li queden per interpretar? Només hi ha creadors d'històries i personatges dins de les històries; no queda cap més paper. Ruth mai no havia sentit tanta expectació. Era com si no tingués la voluntat suficient per poder controlar el que havia de passar; de fet, estava encatada de no manar ella. Estava molt contenta de no ser la novel·lista. Ella no escrivia aquella història, però aquella història l'emocionava."

Parlar del temps

2007-09-14T17:50:00.001+02:00

Cau pedra i patisc pel cotxe. Ja sé que seria molt més romàntic i nostrat patir per les collites, però no en tinc, de collites i el meu cotxe està novet novet i netet netet (o ho estava).
Cau pedra, però molta. Des de la segona planta de la Biblioteca General de la UA, els quatre gats que un divendres de vesprada hem tingut ànims de fer com que estudiem-llegim-naveguem, observem l'espectacle des dels finestrals.
Cau pedra. I els que ja campàvem per ací el setembre del 97, encara ens estremim en recordar que fa 10 anys justos este mateix edifici (i Alacant en general) s'inundà i la pluja s'emportà per davant tot l'Arxiu Universitari. Els patracols van estar més de dos anys assecant-se al sol en el pati de l'edicifi, i més d'un va haver de plantar ací el seu quarter general perquè no hi havia manera d'abandonar el Campus.
La qüestió és que ara cau pedra. Si tot va bé, d'ací una estona, quan em canse de campar per la xarxa, l'olor a gespa, farigola i terra humida m'obrirà la porta del cap de setmana.

de corbata

2007-09-12T21:57:00.000+02:00

Veig que la majoria de blocaires catalans celebra virtualment la Diada. Espere que també ho facen realment, és a dir, al carrer.
Jo pensava reservar-me per a la "nostra" Diada, però m'ha agradat tant la foto d'ANNA notícies que no puc deixar de comentar-la: banderes del BLOC al Fossar de les Moreres, d'això se'n diu símbol!
A més d'un se li hauran posat de corbata. Me n'alegre.

Un altre onze:

Tornem-hi

2007-09-02T13:15:00.000+02:00

Encara que la idea és manllevada, espere que el vídeo ajude els i les docents a creuar la porta de les aules amb ritme. Tot arriba, demà també.

Lucrècia

2007-08-31T16:48:00.000+02:00

Des que amb 14 anys vaig vore l'estàtua d'Ausiàs March en el meu llibre de 1r de BUP, que sempre he volgut anar a Gandia (la Safor) i fer-me la típica foto de turista als peus del poeta. Ahir ho vaig aconseguir, digueu-me fetitxista.

Gandia en va plena de senyors i senyores de bronze palplantats enmig de carrers i places. I són especialment cridaneres les 5 figures dels Borja que han col·locat davant de les Escole Pies. Ja se sap que estos senyors i senyores han de passar a la posteritat amanits amb els estris que més els caracteritzen, a saber: Francesc de Borja amb l'hàbit de jesuïta, Cèsar Borja de duc Valentinus, Alfons i Roderic de Papes, i Lucrècia acaronant-se els pits amb una mà i tocant-se l'entrecuix amb l'altra.

Ja sé que les dones, per a la història, o som putes o bruixes o santes, però ¿ningú va informar els responsables que la història s'ha de rellegir i que les llegendes han de ser tractades com a tals? ¿Encara no saben que Lucrècia va ser víctima de la política matrimonial del seu pare i de les ànsies de poder del seu germà? No tinc cap interés que s'oblide o s'amague la llegenda dels Borja -ja m'estan bé, a mi, les llegendes i elsl mites-, però segur que no hi havia cap altra manera de representar Lucrècia? I segur que només ella representava el llibertinatge sexual de la família? O és que només ella era una dona?

Genealogies

2007-08-29T00:18:00.000+02:00

Un dels símptomes inequívocs que l’estiu s’acaba és que les sales de cinema comencen a programar pel·lícules que et conviden a gastar-te les mil i pico peles que et cobren per entretindre’t una hora i mitja. Ho dic per "Caótica Ana", la primera pel·li de Julio Médem després de la maltractada "La pelota vasca".
Ana, en realitat, no és tan caòtica. Ella sola representa una de les tendències feministes més acceptades de la postmodernitat: la genealogia femenina. És a dir, la idea que les dones ens hem de reconéixer les unes en les altres més enllà de temps i de cultures per tal de fer-nos visibles. La idea que la història d’una de nosaltres és la història de totes. Una genealogia que evoluciona amb l’ésser humà però l’essència de la qual roman alhora inalterable al llarg dels segles: des de les primitives coves neolítiques (o això és el que jo entenc a l’inici de la pel·lícula) fins a la gran urbs de Nova York.

Medem, però, sota el meu punt de vista, va més enllà de la condició de la dona i aborda també l’existència d’altres minories culturals i ètniques (tal vegada perquè ell se’n sent?). "Ana, ets una indígena" diu un dels personatges: el poble saharaui, els indis americans, la comunitat hispànica que viu als Estats Units...

Símbols del poder patriarcal (la guerra, el fal·lus, un falcó) enfront d'imatges que representen la dona (la Venus de Milo novaiorquesa, una tórtora...), un compte enrere que no acaba en el zero sinó que torna a començar, la sorpresa d'Antonio Vega... Esta és la meua lectura, però n'hi ha com a mínim, mitja dotzena. Ja em direu.

Biar, Maestre i les torres

2007-08-28T12:27:00.000+02:00

Dimecres passat, de la mà de Mercé Santonja, vaig entrar a Biar (l'Alt Vinalopó) per la porta reial de Xàtiva (la de la foto), que a més de situar-te als peus de l'hermita de Sant Roc, t'acara amb la torreta Muça Alborabit propietat de la indumentarista valenciana Mariví Liceras i una de les mostres de la importància medieval d'esta vila fronterera.
Paret mitgera amb la torreta es troba la casa-estudi de l'artista (i cronista oficial de la vila) Miquel Maestre Castelló "Matón", a qui vaig tindre el gust de conéixer aquell dia i qui ens va passejar i explicar -amb tot luxe de detalls arquitectònics, artístics, històrics i culturals- les obres que la senyora Liceras està duent a terme (pagant-les de la seua butxaca) per habilitar la torreta com a sa casa, alhora que respecta les troballes arquitectòniques que van apareixent.
La idea, digué Maestre, és habilitar el soterrani (on s'observa ben clarament la torre musulmana, part de la muralla, el fossat i una col·lecció de ceràmica de diversos segles) per tal que puga ser visitable i per fi la vila rescate per al públic una de les moltes torres musulmanes que encara dormen amagades dins cases particulars. Tot el conjunt arquitectònic durà per nom El Ribat i no estaria de més que l'Ajuntament prenguera exemple i en rehabilitara d'altres.

a soles

2007-08-26T21:07:00.001+02:00

Mai la xarxa m'havia semblat tan avorrida.

Comprar pel títol

2007-08-21T00:39:00.000+02:00

No em negareu que és un criteri tan vàlid com qualsevol altre. Jo ho faig habitualment i no m'ha anat malament. Fins ara, clar. El Gafas de sol para días de lluvia de Mamen Sánchez (el Andén) m'ha semblat (o m'ha mig semblat perquè em negue a acabar-lo) una història sosa, gastada, farcida de tòpics, per a lectors de classe alta condescendents que a l'estiu canvien l'Hola per una novel·la intrascendent.

Em sap greu la contudència.

"Donde estuviera una buena crema y esa bolita de algodón tan suave, que unas veces salía azul y otras blanca, y otras amarilla, del frasco de cristal, y que Lina sacaba con los ojos cerrados, pensando en voz alta un color, al azar, a ver si acertaba, a ver si hoy tocaba tener buena suerte, que se quitaran todas las toallitas húmedas del mundo. Ésas, okey para unas prisas, para un viaje o para después de una noche loca; pero una cosa es limpiarse la cara y otra, muy distinta, desmaquillarse, aunque sólo fuera por respeto a Helena Rubinstein y a Estée Lauder."

Lisboa

2007-08-20T02:01:00.000+02:00

Follar és un plaer

2007-08-18T14:34:00.000+02:00

Fa uns dies que he acabat de llegir -animada per factors externs- El llibre dels plaers immensos (Proa) de Melcior Comes, de la meua quinta i de Sa Pobla. Al final m'ha acabat agradant i enganxant (me'l vaig endur a Lisboa i Burdeus) i fins i tot us el recomanaria. No coneixia l'autor i potser ara lliga alguna cosa més d'ell. Si us animeu tingueu paciència, personalment em va cansar el començament (dos o tres capítols) però val la pena esperar com diuen altres perdonavides, grrrr.
Us en deixe un tast d'un domini lingüístic admirable (o dos).

"Dissabte de matí. I aquella claredat a l'aire dels dies vagarosos. N'Adelaida em venia a despertar, obria una mica els porticons de les finestres i s'acostava al meu llit, s'asseia a l'espona i em deixondia acariciant-me. Ficava una mà sota les mantes i comprovava, discreta, si aquell matí també havia mullat el llit (cosa que vaig fer amb humida intermitència fins a ben complerts els dotze anys) una altra vegada. Un cop m'havia despert, em despullava, em portava al lavabo, em rentava la cara -la seva mà dins una manyopla, l'aigua tèbia, el tacte mòrbid de la carn dels seus braços i l'olor aguda de les seves aixelles-, em vestia i em feia l'esmorzar, vigilant que m'acabés tot el que preparava. Es movia en silenci, i embadalida i expectant seguia totes les meves masticacions i mossegades. Després em portava a l'habitació de la meva mare, immergida en un daurat clarobscur, on ella encara dormiria fins passat el migdia: la trobava allargada al llit cortinat, i quan em sentia acostar-m'hi, mig obria els ulls, descorria el vel i em besava entre dues frases d'afectuosa letargia."

"I les races: a Palma ja no es veien mallorquins, és cert, amagats o confosos amb la resta del còctel filantròpic, però, a Barcelona, aquel embolic d'orígens, de races i accents es feia més present, la dimensió ciutadana realçava l'amanida humana i en tenia la impressió de viatjar per tota la Terra simplement aturat en una cantonada, rere els vidres greixosos de qualsevol cafè: passaven ensenyorats i petits equatorians de pell verdosa; i senegalesos cautelosos que venien cinturons i falsejades bosses de marca; xinesos en els seus basars de profusa i policroma bagatel·la, amb els restaurants de menús barats i greixosa fartum; els pakistanesos d'autoserveis intempestius i dones belles; els indis despatxant carn daurada i picant; els marroquins de la droga; romaneses pidolant amb les dents d'or i la mirda plorosa, amb nens menuts i sutjosos, amorrats a un pit o corrent pertot i pispant carteres; dominicans fent reformes o diminicanes mamant-la; brasileres servint copes, brasilers jugant a futbol; argentis muntant una consulta amb divans i xerrameca; catalans fent cua, impacients i amb corbata, per agafar un taxi que conduïa un andalús d'accent embolicat, que parlava a tothom de la seva hipoteca."