Vaig aprendre a vindicar a la universitat. Fins aleshores només reivindicava, i se m'omplia la boca. Però un bon dia, la Núria Llopis em raptà i em féu seure enmig d'una assemblea de dones feministes on no reivindicaven, sinó que vindicaven. Des d'aleshores que no me n'he pogut desfer de la síndrome d'Estocolm. Ni de l'altra Núria, ni de Sara, ni de Tereça...
Totes nosaltres, totes aquelles "dones, feministes, nacionalistes, filòlogues, historiadores, mestres..." i algun "home, feminista, nacionalista, filòleg, historiador, mestre..." vam bastir la nostra personalitat i ens vam ancorar als mites en els anys universitaris; vertebrades, vertebrats, per la literatura que ens vessava per tots els porus.
Amb aquesta dèria, la de literaturitzar-nos, ens vam ancorar a altres mites més reals i més propers: els de les autores i crítiques contemporànies. La Meri Torras i la Xesca Bartrina ens van fer de proa d'un vaixell que tot just començàvem a tripular maldestres; la Montserrat Roig i la Caterina Albert segurament s'ho mirarien tot, escèptiques, des de la popa.
Després d'elles, en van venir moltes altres, clar, de proes i de popes... Però sempre guardaré, guardarem supose, un record, un reconeixement, un gràcies, un amor, per a les primeres dones amb les quals vam compartir el goig fervent de vindicar-nos . Un pensament de sal per a elles en aquest donatge de hui a la Roig...
