Fa temps que vaig deixar d'escoltar “cançó protesta”, “nova cançó” i/o cantautors en general (amb l'excepció, tot i que sense passar-me'n, de Pau Alabajos). En la meua missió d'anar lleugera d'equipatge el pes de la majoria d'aquestes lletres se'm fa inabastable. Això sí, em sé de memòria tots els Raimon, Llach, Sisa, Serrat, Bonet i Ovidi que calguen. Amb catorze anys, la meua música de capçalera era el recopilatori Banda sonora d'un temps d'un país enregistrat pirata en una cinta de 90; amb díhuit, coincidint amb l'arribada a la universitat i la compra del primer reproductor de cedés, vaig desgastar Nova Canço: origen i evolució. Això, senyors i senyores, es paga, perquè el meu bagatge musical està sota mínims i no fa més de huit anys que vaig començar a “escoltar” música.
Aquesta nit, però, malgrat que darrerament m'he apropat al pop (imbuïda segurament per criteris comercials, superficials, consumistes o vés a saber), aniré a escoltar Raimon a la Universitat. Digueu-me nostàlgica...
No m'interessa gens el Raimon d'”Al vent”, dels Setze Jutges, de “Diguem no”, d'aquella duresa a la veu... em fa peresa, què voleu que vos diga. I tampoc m'apassiona ara l'autor com a transmissor dels clàssics, a pesar de reconéixer-li la sublimitat de les peces, i malgrat que m'adormira a COU quan la mestra de valencià ens el feia escoltar.
Si aquesta nit m'aprope al Paranimf, a banda de per una certa sensació de comiat, és sobretot per escoltar en directe “En tu estime el món”, “T'ho devia”, “Quan te'n vas” o “Amb tots els petits vicis”, però sobretot, sobretot, per “Com un puny” i per “Primer parlaré de tu”.
I un poc també, ho reconec, pel Raimon espriuà. Llicència de filòloga, que mentre tant, evita alguns trastorns, posant-se ben cordats els pantalons...
