8 de març

Amb els anys vaig abaixant les banderes, ho reconec. Hi hagué una època en què en portava sis o set, quasi no em cabien a les mans (independentisme, laïcisme, ecologisme, comunisme, no-sexisme...). No és que les haja anat deixant pel camí, encara les duc al damunt, i de tant en tant n'enarbore alguna; però enteneu-me, he relaxat el discurs, que no la ideologia.
L'única bandera que encara onege i que dia rere dia desplegue amb més força, és la del feminisme. Cada cop ho sóc més i n'estic més orgullosa. I quan més en pense, veig amb més claredat com a dins del feminisme caben totes aquelles banderes que, de mica en mica, he anat relaxat.
Deixeu-me que hui ho (re)vindique.

Jane Birkin

Acabe de tornar d'un concert d'aquella que cantava allò de "Je t'aime moi non plus", vos enrecordeu? El fet és que abans d'anar-hi no sabia qui era la Birkin, ni què cantava, ni res de res (i ni falta que em feia, per alguna cosa una encara confia en els amics). Així que com que he assistit al concert lliure de prejudicis i el meu francés macarrònic no m'arriba per a entendre gaire les lletres, m'he fixat en coses que habitualment em passen desapercebudes, vull dir coses que en concerts on cante no tinc en compte, com ara la música, l'escena o la resta del públci.

Així que puc dir que he disfrutat del concert d'una altra manera. I tot i que en algunes peces m'he avorrit (reconec que en les de ritme més lent), el gust de boca que m'emporte és bo. M'ha agradat, per exemple, la plasticitat que desprenia quan s'ha passejat pel públic amb un paraigua de llums, la feblesa corporal que transmetia, el to de veu i sobretot els músics que l'acompanyaven (amb una xel·lo de dènou anys!). Així doncs, a partir d'ara, i gràcies a l'Spotify, afegiré Birkin al meu llistat de música recurrent.

Escolteu, si voleu, "Coleur café":