La mar vivia a una badia molt gran...

"...Un dels cantons d'aquella badia que era la casa de la mar s'anomenava la Punta de l'Albir i l'altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l'Olla suraven els crestallets de l'Illeta i de l'Illot. L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves. Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i Benissa s'alçava la serra de Bèrnia; una frontera de color de pàmpols durats i de tardor que neixia al coll de Mascarat i arribava a la Vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.

I nosaltres vivíem como si visquéssem a cavall entre el poble i Capnegret; al poble la casa de l'avi i les dels oncles, i a Capnegret la casa dels pares vora la carretera però a aquesta banda, i només creuar la carretera,la Venta del tio Catalí i mitja dotzena de bancals i de marges i en acabant la mar."

Puc dir amb tota seguretat que l'obertura de Matèria de Bretanya és el fragment que més vegades he rellegit. A partir d'ara, amb molta més adoració. Quina sensació més extranya, la d'assistir a la mort d'un clàssic.

Carnestoltes

La Marquesa d'Artigues s'estava tota soleta en son lloc de costum, en son etern lloc, darrera els vidres del balcó, aclofada en la butaca, amb la tauleta al davant, els impertinents als dits i la pelegrina d'astracan sobre les espatlles seques i ossoses.

Les criades joves se n'havien anat amb la portera a veure l'entrada de la gent a un gran ball de disfresses que tenia molt crit aquells dies, l'administrador havia sortit també a orejar-se i la Glòria, la cambrera gran, després d'aconduir la senyora, s'havia retirat prudentment, enduent-se'n el quinquer, per no destorbar-la en ses devocions del jorn.
[...] Un cop acabada la tirallonga dels resos quotidians, la marquesa deixà caure amb lassitud rosaris i mans sobre la falda, i es posà a mirar distretament a fora. En aquella hora passaven per la Rabla comptades persones, i totes amb llurs vestidures naturals.
-Gràcies a Déu! -es digué de pensament la dama; i sobre el camper fosc de l'alcova, son rostre, aclarit a la Rembrandt, s'animà amb un llampec de satisfacció. Era dimarts de Carnestoltes; feia tres dies que no parava de veure disfresses, i la pobra Marquesa ja n'estava tipa i ben tipa del banal espectacle.
En ses llargues vetlles de solitària i d'impedida, quan no tenia altres distraccions que el llibre piadós o la fulla de noves, ni més companyia que el servei, algun paràsit pidolaire o qualque amistat plena d'anys i de xacres com ella, que tots plegats li parlaven sempre de les mateixes coses amb les matiexes paraules, la pobra dona, impacient i neguitosa, afamada de renovament i d'animació, hi pensava de tant en tant i amb certa complaença en aquell Carnestoltes que havia de passar sota sos balcons, alegrant-ho tot amb ses expansions rialleres i fora de mida. Però el Carnestoltes venia, i amb ell els crits eixordadors, la gatzara boja, les corrues de galifardeus malgirbats que feien bromades grolleres o gestes sospitoses... i ella la trista condemnada a presenciar de cap a cap del dia aquell desenfrenament estúpid o libidinós de somni d'histèrica, acabava per sentir-se'n secretament ofesa en sos gustos llimats d'aristòcrata, en sos pudors de vestal endurida i en son humor metòdic i reposat de vella i de malalta.

Caterina Albert, Caires Vius, 1907

Del segle passat?

"Valencià" ha de ser un nom acadèmic vàlid i exportable

per Emili Casanova,
catedràtic de la UV i membre de l'AVL

No hi ha cap dubte que els valencians i els catalans parlem una mateixa llengua, com demostren la història, la filologia i la intercomprensió.No hi ha cap dubte que el nom de català o llengua catalana per anomenar la llengua és adequat des del punt de vista històric (la llengua naix al nord i es trasllada cap al sud, com el castellà i el galaicoportugués). També és cert que, en els segles XIX i XX, els catalans han sigut els qui més han estudiat i impulsat la llengua. Crec que cap valencià no hauria de tindre problemes de dir a la llengua que parlem català perquè el nom només es referix a la llengua sense connotacions polítiques ni ideològiques ni territorials.

Tampoc no hi ha dubte que els valencians som un poble sobirà i independent de Catalunya des del mateix moment de la conquesta, quan Jaume I creà el Regne de València. En pla d’igualtat, sempre hem col·laborat com a veïns, com a membres de la Corona d’Aragó i, més recentment, com a components d’Espanya. Pel que fa a la llengua, la designem com a llengua valenciana o valencià des del segle XIV, expressió que és l’única que ha existit popularment. A més, l’ús social del valencià es recuperarà millor si els valencians ens identifiquem com a valencians i considerem el valencià com la llengua pròpia, objectius molt més assolibles si anomenem el valencià amb el nom que li dóna el nostre poble, que és també el de la legalitat estatutària.

El problema és que la coexistència de dos noms enfrontats és un obstacle per avançar en la projecció internacional de la llengua en un món total i interconnectat, on un acte en qualsevol lloc del món pot tindre un gran efecte ací. A fi de superar eixa dificultat, la Generalitat Valenciana deu acceptar, en àmbits extravalencians, al costat de valencià el nom català (o el compost valencià/català), tal com recomana el dictamen de l’AVL. Correlativament, la Generalitat de Catalunya (i l’IEC) deu comprendre que la llengua és de tots i que València també vol ser protagonista, i vol que el seu nom històric, popular i oficial puga designar-la en tots els llocs, inclosa la universitat.

En general, totes les parts hem de debatre, hem de reflexionar i hem d’arribar a acords pensant en el benestar de la societat valenciana. Per tant, no trobe adequat (com em diu algun company) que el nom de valencià no es puga acceptar com a nom acadèmic fins que la Generalitat no accepte el de català “perquè això podria portar a manipulacions secessionistes”, perquè la Universitat deu estar, amb principis ètics, sempre a l’avantguarda del seu poble. De fet, no hauria de tornar a passar el que ens ha passat recentment: en un congrés internacional que se celebrarà a València, que té com una de les seues missions apujar l’autoestima dels valencians devers la llengua, no hi haurà una secció específica sobre el parlar de València perquè els filòlegs de la universitat no ens hem posat d’acord sobre quin nom usar (ni valencià, ni català, ni valencià/català, ni llengües de la Corona d’Aragó). A més, esta trista realitat contrasta amb el fet que els romanistes més il·lustres ens animaven a usar qualsevol opció perquè per a ells no hi ha problemes. Al cap i a la fi, tot el món té clar que, es pose elnom que es pose, dins de la Romània hi ha poques realitats lingüístiques més unitàries que la que formen els parlars de les Illes Balears, de València i de Catalunya. Una manera d’anar normalitzant els noms és que la universitat comence donant exemple, i que els nostres rectors i claustres impulsen un canvi en els estatuts universitaris com a senyal de voluntat decidida per a la normalització de la nomenclatura de la llengua en totes les seues facetes. Com ara l’article 5, 2 dels Estatuts de la Universitat de València podria tindre la redacció següent: “Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de València és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Als efectes d’aquests Estatuts, són denominacions seues tant les acadèmiques llengua valenciana i llengua catalana com la popular i oficial, valencià i llengua valenciana, arreplegades en l’Estatut d’Autonomia”. Perquè d’una altra manera, encara que el nom de valencià també és admissible, mai no s’usa en cap acte seriós o conveni internacional. Eixa manera d’actuar equival a dir que el nom valencià és de segona categoria. És com si, per als qui tenim estudis, fóra obvi que s’ha de dir català, per molt que la immensa majoria dels ciutadans valencians no entenguen per què el nom valencià no és digne d’usar-se en qualsevol àmbit social, l’acadèmic inclòs.

dins Nou Dise, revista setmanal de la UV.