Recorde perfectament la primera cançó que vaig escoltar conscientment que ho feia en català (sumada a la idea de no entendres res, clar). Recorde, doncs, la primera vesprada de dissabte que em ficava a la meua habitació, engegava el tocadiscs, em posava els cascos, em deixava emportar per les lletres dels grups que més m’agradaven i descobria que un d’ells cantava en català. No penseu en cap Sopa de Cabra, Sau o Lax’n’Busto, que era precisament el que em corresponia per l’època, en absolut. Amb els meus 15 anys acabats de complir, aterrada en un institut públic, amb l’assignatura de valencià com a única relació amb l’idioma fora de casa i tot just mesos després d’haver pres la Confirmació de manera absolutament conscient, la meua primera relació amb la música en català no va ser sinó fortuïta. La meua catalanitat d’aleshores es reduïa a lluir una samarreta del Barça a l’hora d’Educació Física que em regalaren aquell estiu. La meua companya del darrere es veu que també era del Barça, i un dia ens vam posar a cantar l’himne (com si fóra l’última cosa que faríem a la vida) enmig del patí entre bot i bot. Al dia següent, aquesta xica, es presentà a classe amb quasi una dotzena de discos de Serrat que son pare li havia dit que potser m’agradarien.
Entre Para piel de manzana, Bienaventurados o El sur también existe (a partir del qual vaig descobrir Benedetti) hi havia un concert en directe amb cançons en català, Com o fa el vent, Tal com raja i d'altres. Així vaig començar a entrar en el magnífic món de la nostra llengua musicada. No penseu, però, que ja ho tenia tot fet, Serrat em va durar molt però molt (i encara ara l’escolte devotament) i no va ser fins als anys universitaris que vaig començar a conéixer qui eren aquells senyors i senyores de la Nova Cançó, del Rock Català i tota la colla que ha vingut darrere.
No penseu que era fàcil accedir a la música en català en l’era pre-internet, i molt menys per a una adolescent d’escola de monges que no tenia, ni a casa ni als voltants, ningú un parell d’anys major que li posara una cançoneta en català. Ni tan sols a l’institut, on els profes de valencià només em posaren una vegada (ho recorde a la perfecció i no precisament com una sensació agradable) un poema d’Ausiàs March musicat per Raimon (ara sé que aquell qui cantava era Raimon i allò que cantava era d’Ausiàs March).
L’obra de Carla Gonzàlez, i sobretot la normalitat amb què l’ha escrit, em fan pensar que la normalització de la llengua va sortint efecte i que afortunadament hi ha gent de la meua generació que va fer una transició idiomàtica molt més ràpida (si és que els hi va caldre). Amb tots els ets i uts que se us ocórreguen i tots el problemes que vulgueu apuntar (vg. el capítol dedicat als MMCC). Ja ho sé, el sur también existe, en done fe.
Torne cap a casa al voltant de les cinc per l'autovia Madrid-Alacant, gairebé podria fer-ho amb els ulls tancats de tants cops com hi he passat. Tinc la sensació que hi arribe en quant comence a baixar el Portitxol, un petit port de muntanya que fa de barrera natural entre la sub-comarca del Vinalopó Mitjà i l'Alacantí, que és com dir entre Montfort i Alacant.
