Del segle passat?

"Valencià" ha de ser un nom acadèmic vàlid i exportable

per Emili Casanova,
catedràtic de la UV i membre de l'AVL

No hi ha cap dubte que els valencians i els catalans parlem una mateixa llengua, com demostren la història, la filologia i la intercomprensió.No hi ha cap dubte que el nom de català o llengua catalana per anomenar la llengua és adequat des del punt de vista històric (la llengua naix al nord i es trasllada cap al sud, com el castellà i el galaicoportugués). També és cert que, en els segles XIX i XX, els catalans han sigut els qui més han estudiat i impulsat la llengua. Crec que cap valencià no hauria de tindre problemes de dir a la llengua que parlem català perquè el nom només es referix a la llengua sense connotacions polítiques ni ideològiques ni territorials.

Tampoc no hi ha dubte que els valencians som un poble sobirà i independent de Catalunya des del mateix moment de la conquesta, quan Jaume I creà el Regne de València. En pla d’igualtat, sempre hem col·laborat com a veïns, com a membres de la Corona d’Aragó i, més recentment, com a components d’Espanya. Pel que fa a la llengua, la designem com a llengua valenciana o valencià des del segle XIV, expressió que és l’única que ha existit popularment. A més, l’ús social del valencià es recuperarà millor si els valencians ens identifiquem com a valencians i considerem el valencià com la llengua pròpia, objectius molt més assolibles si anomenem el valencià amb el nom que li dóna el nostre poble, que és també el de la legalitat estatutària.

El problema és que la coexistència de dos noms enfrontats és un obstacle per avançar en la projecció internacional de la llengua en un món total i interconnectat, on un acte en qualsevol lloc del món pot tindre un gran efecte ací. A fi de superar eixa dificultat, la Generalitat Valenciana deu acceptar, en àmbits extravalencians, al costat de valencià el nom català (o el compost valencià/català), tal com recomana el dictamen de l’AVL. Correlativament, la Generalitat de Catalunya (i l’IEC) deu comprendre que la llengua és de tots i que València també vol ser protagonista, i vol que el seu nom històric, popular i oficial puga designar-la en tots els llocs, inclosa la universitat.

En general, totes les parts hem de debatre, hem de reflexionar i hem d’arribar a acords pensant en el benestar de la societat valenciana. Per tant, no trobe adequat (com em diu algun company) que el nom de valencià no es puga acceptar com a nom acadèmic fins que la Generalitat no accepte el de català “perquè això podria portar a manipulacions secessionistes”, perquè la Universitat deu estar, amb principis ètics, sempre a l’avantguarda del seu poble. De fet, no hauria de tornar a passar el que ens ha passat recentment: en un congrés internacional que se celebrarà a València, que té com una de les seues missions apujar l’autoestima dels valencians devers la llengua, no hi haurà una secció específica sobre el parlar de València perquè els filòlegs de la universitat no ens hem posat d’acord sobre quin nom usar (ni valencià, ni català, ni valencià/català, ni llengües de la Corona d’Aragó). A més, esta trista realitat contrasta amb el fet que els romanistes més il·lustres ens animaven a usar qualsevol opció perquè per a ells no hi ha problemes. Al cap i a la fi, tot el món té clar que, es pose elnom que es pose, dins de la Romània hi ha poques realitats lingüístiques més unitàries que la que formen els parlars de les Illes Balears, de València i de Catalunya. Una manera d’anar normalitzant els noms és que la universitat comence donant exemple, i que els nostres rectors i claustres impulsen un canvi en els estatuts universitaris com a senyal de voluntat decidida per a la normalització de la nomenclatura de la llengua en totes les seues facetes. Com ara l’article 5, 2 dels Estatuts de la Universitat de València podria tindre la redacció següent: “Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de València és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Als efectes d’aquests Estatuts, són denominacions seues tant les acadèmiques llengua valenciana i llengua catalana com la popular i oficial, valencià i llengua valenciana, arreplegades en l’Estatut d’Autonomia”. Perquè d’una altra manera, encara que el nom de valencià també és admissible, mai no s’usa en cap acte seriós o conveni internacional. Eixa manera d’actuar equival a dir que el nom valencià és de segona categoria. És com si, per als qui tenim estudis, fóra obvi que s’ha de dir català, per molt que la immensa majoria dels ciutadans valencians no entenguen per què el nom valencià no és digne d’usar-se en qualsevol àmbit social, l’acadèmic inclòs.

dins Nou Dise, revista setmanal de la UV.