Carnestoltes

La Marquesa d'Artigues s'estava tota soleta en son lloc de costum, en son etern lloc, darrera els vidres del balcó, aclofada en la butaca, amb la tauleta al davant, els impertinents als dits i la pelegrina d'astracan sobre les espatlles seques i ossoses.

Les criades joves se n'havien anat amb la portera a veure l'entrada de la gent a un gran ball de disfresses que tenia molt crit aquells dies, l'administrador havia sortit també a orejar-se i la Glòria, la cambrera gran, després d'aconduir la senyora, s'havia retirat prudentment, enduent-se'n el quinquer, per no destorbar-la en ses devocions del jorn.
[...] Un cop acabada la tirallonga dels resos quotidians, la marquesa deixà caure amb lassitud rosaris i mans sobre la falda, i es posà a mirar distretament a fora. En aquella hora passaven per la Rabla comptades persones, i totes amb llurs vestidures naturals.
-Gràcies a Déu! -es digué de pensament la dama; i sobre el camper fosc de l'alcova, son rostre, aclarit a la Rembrandt, s'animà amb un llampec de satisfacció. Era dimarts de Carnestoltes; feia tres dies que no parava de veure disfresses, i la pobra Marquesa ja n'estava tipa i ben tipa del banal espectacle.
En ses llargues vetlles de solitària i d'impedida, quan no tenia altres distraccions que el llibre piadós o la fulla de noves, ni més companyia que el servei, algun paràsit pidolaire o qualque amistat plena d'anys i de xacres com ella, que tots plegats li parlaven sempre de les mateixes coses amb les matiexes paraules, la pobra dona, impacient i neguitosa, afamada de renovament i d'animació, hi pensava de tant en tant i amb certa complaença en aquell Carnestoltes que havia de passar sota sos balcons, alegrant-ho tot amb ses expansions rialleres i fora de mida. Però el Carnestoltes venia, i amb ell els crits eixordadors, la gatzara boja, les corrues de galifardeus malgirbats que feien bromades grolleres o gestes sospitoses... i ella la trista condemnada a presenciar de cap a cap del dia aquell desenfrenament estúpid o libidinós de somni d'histèrica, acabava per sentir-se'n secretament ofesa en sos gustos llimats d'aristòcrata, en sos pudors de vestal endurida i en son humor metòdic i reposat de vella i de malalta.

Caterina Albert, Caires Vius, 1907