Últimament estic més escoltadora que lectora. Vull dir que estic més per la música que pels llibres, la qual cosa no deixa de ser estranya perquè poques vegades abans m’havia interessat jo per cap grup que no fóra la santíssima trinitat dels cantautors catalans. El cas és que ara bambe per la xarxa buscant grups en valencià que facen música en l’anomenat estil pop-rock, que no sé si és ben bé rock o pop però que em fa igual. I compre els cedés i tot!!!
Fa un parell de setmanes que no em trac del cap la veu d'Helena Miquel, cantant, entre d'altres, del grup Élena que fa poc ha tret el seu primer treball en català. No és que només les cançons m’agraden, que evidentment m’agraden, sinó que la fonètica (i perdoneu-me la pedanteria filològica) és perfectament acurada i això se’m fa estranyament agradable en el barceloní. M’encanta quan diu llum o llamp conforme s’ha de dir. Acabe de decidir que a partir d’ara només escoltaré grups que diguen llum i llamp així.
...la que em vaig empassar Diumenge de Resurrecció a Notre Dame. Res de l’altre món però, ja m’esperava jo que la missa gregoriana fóra una cosa ampul·losa, i daurada, i vinga el fum. Però res, es veu que els francesos, amb tant de laïcisme, s’han oblidat de fer misses com cal.Per cert, la copa de la foto la tinc a casa. Els del café han substituït el fang dels cendrers per l’alumini. Així que ara toca furtar copes.
Acabe de tornar d'un concert d'aquella que cantava allò de "Je t'aime moi non plus", vos enrecordeu? El fet és que abans d'anar-hi no sabia qui era la Birkin, ni què cantava, ni res de res (i ni falta que em feia, per alguna cosa una encara confia en els amics). Així que com que he assistit al concert lliure de prejudicis i el meu francés macarrònic no m'arriba per a entendre gaire les lletres, m'he fixat en coses que habitualment em passen desapercebudes, vull dir coses que en concerts on cante no tinc en compte, com ara la música, l'escena o la resta del públci.
"...Un dels cantons d'aquella badia que era la casa de la mar s'anomenava la Punta de l'Albir i l'altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l'Olla suraven els crestallets de l'Illeta i de l'Illot. L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves. Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i Benissa s'alçava la serra de Bèrnia; una frontera de color de pàmpols durats i de tardor que neixia al coll de Mascarat i arribava a la Vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.
I nosaltres vivíem como si visquéssem a cavall entre el poble i Capnegret; al poble la casa de l'avi i les dels oncles, i a Capnegret la casa dels pares vora la carretera però a aquesta banda, i només creuar la carretera,la Venta del tio Catalí i mitja dotzena de bancals i de marges i en acabant la mar."
La Marquesa d'Artigues s'estava tota soleta en son lloc de costum, en son etern lloc, darrera els vidres del balcó, aclofada en la butaca, amb la tauleta al davant, els impertinents als dits i la pelegrina d'astracan sobre les espatlles seques i ossoses.Les criades joves se n'havien anat amb la portera a veure l'entrada de la gent a un gran ball de disfresses que tenia molt crit aquells dies, l'administrador havia sortit també a orejar-se i la Glòria, la cambrera gran, després d'aconduir la senyora, s'havia retirat prudentment, enduent-se'n el quinquer, per no destorbar-la en ses devocions del jorn.
[...] Un cop acabada la tirallonga dels resos quotidians, la marquesa deixà caure amb lassitud rosaris i mans sobre la falda, i es posà a mirar distretament a fora. En aquella hora passaven per la Rabla comptades persones, i totes amb llurs vestidures naturals.
-Gràcies a Déu! -es digué de pensament la dama; i sobre el camper fosc de l'alcova, son rostre, aclarit a la Rembrandt, s'animà amb un llampec de satisfacció. Era dimarts de Carnestoltes; feia tres dies que no parava de veure disfresses, i la pobra Marquesa ja n'estava tipa i ben tipa del banal espectacle.
En ses llargues vetlles de solitària i d'impedida, quan no tenia altres distraccions que el llibre piadós o la fulla de noves, ni més companyia que el servei, algun paràsit pidolaire o qualque amistat plena d'anys i de xacres com ella, que tots plegats li parlaven sempre de les mateixes coses amb les matiexes paraules, la pobra dona, impacient i neguitosa, afamada de renovament i d'animació, hi pensava de tant en tant i amb certa complaença en aquell Carnestoltes que havia de passar sota sos balcons, alegrant-ho tot amb ses expansions rialleres i fora de mida. Però el Carnestoltes venia, i amb ell els crits eixordadors, la gatzara boja, les corrues de galifardeus malgirbats que feien bromades grolleres o gestes sospitoses... i ella la trista condemnada a presenciar de cap a cap del dia aquell desenfrenament estúpid o libidinós de somni d'histèrica, acabava per sentir-se'n secretament ofesa en sos gustos llimats d'aristòcrata, en sos pudors de vestal endurida i en son humor metòdic i reposat de vella i de malalta.
Caterina Albert, Caires Vius, 1907
per Emili Casanova,
catedràtic de la UV i membre de l'AVL
No hi ha cap dubte que els valencians i els catalans parlem una mateixa llengua, com demostren la història, la filologia i la intercomprensió.No hi ha cap dubte que el nom de català o llengua catalana per anomenar la llengua és adequat des del punt de vista històric (la llengua naix al nord i es trasllada cap al sud, com el castellà i el galaicoportugués). També és cert que, en els segles XIX i XX, els catalans han sigut els qui més han estudiat i impulsat la llengua. Crec que cap valencià no hauria de tindre problemes de dir a la llengua que parlem català perquè el nom només es referix a la llengua sense connotacions polítiques ni ideològiques ni territorials.
Tampoc no hi ha dubte que els valencians som un poble sobirà i independent de Catalunya des del mateix moment de la conquesta, quan Jaume I creà el Regne de València. En pla d’igualtat, sempre hem col·laborat com a veïns, com a membres de la Corona d’Aragó i, més recentment, com a components d’Espanya. Pel que fa a la llengua, la designem com a llengua valenciana o valencià des del segle XIV, expressió que és l’única que ha existit popularment. A més, l’ús social del valencià es recuperarà millor si els valencians ens identifiquem com a valencians i considerem el valencià com la llengua pròpia, objectius molt més assolibles si anomenem el valencià amb el nom que li dóna el nostre poble, que és també el de la legalitat estatutària.
El problema és que la coexistència de dos noms enfrontats és un obstacle per avançar en la projecció internacional de la llengua en un món total i interconnectat, on un acte en qualsevol lloc del món pot tindre un gran efecte ací. A fi de superar eixa dificultat, la Generalitat Valenciana deu acceptar, en àmbits extravalencians, al costat de valencià el nom català (o el compost valencià/català), tal com recomana el dictamen de l’AVL. Correlativament, la Generalitat de Catalunya (i l’IEC) deu comprendre que la llengua és de tots i que València també vol ser protagonista, i vol que el seu nom històric, popular i oficial puga designar-la en tots els llocs, inclosa la universitat.
En general, totes les parts hem de debatre, hem de reflexionar i hem d’arribar a acords pensant en el benestar de la societat valenciana. Per tant, no trobe adequat (com em diu algun company) que el nom de valencià no es puga acceptar com a nom acadèmic fins que la Generalitat no accepte el de català “perquè això podria portar a manipulacions secessionistes”, perquè la Universitat deu estar, amb principis ètics, sempre a l’avantguarda del seu poble. De fet, no hauria de tornar a passar el que ens ha passat recentment: en un congrés internacional que se celebrarà a València, que té com una de les seues missions apujar l’autoestima dels valencians devers la llengua, no hi haurà una secció específica sobre el parlar de València perquè els filòlegs de la universitat no ens hem posat d’acord sobre quin nom usar (ni valencià, ni català, ni valencià/català, ni llengües de la Corona d’Aragó). A més, esta trista realitat contrasta amb el fet que els romanistes més il·lustres ens animaven a usar qualsevol opció perquè per a ells no hi ha problemes. Al cap i a la fi, tot el món té clar que, es pose elnom que es pose, dins de la Romània hi ha poques realitats lingüístiques més unitàries que la que formen els parlars de les Illes Balears, de València i de Catalunya. Una manera d’anar normalitzant els noms és que la universitat comence donant exemple, i que els nostres rectors i claustres impulsen un canvi en els estatuts universitaris com a senyal de voluntat decidida per a la normalització de la nomenclatura de la llengua en totes les seues facetes. Com ara l’article 5, 2 dels Estatuts de la Universitat de València podria tindre la redacció següent: “Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de València és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Als efectes d’aquests Estatuts, són denominacions seues tant les acadèmiques llengua valenciana i llengua catalana com la popular i oficial, valencià i llengua valenciana, arreplegades en l’Estatut d’Autonomia”. Perquè d’una altra manera, encara que el nom de valencià també és admissible, mai no s’usa en cap acte seriós o conveni internacional. Eixa manera d’actuar equival a dir que el nom valencià és de segona categoria. És com si, per als qui tenim estudis, fóra obvi que s’ha de dir català, per molt que la immensa majoria dels ciutadans valencians no entenguen per què el nom valencià no és digne d’usar-se en qualsevol àmbit social, l’acadèmic inclòs.
dins Nou Dise, revista setmanal de la UV.
Torne cap a casa al voltant de les cinc per l'autovia Madrid-Alacant, gairebé podria fer-ho amb els ulls tancats de tants cops com hi he passat. Tinc la sensació que hi arribe en quant comence a baixar el Portitxol, un petit port de muntanya que fa de barrera natural entre la sub-comarca del Vinalopó Mitjà i l'Alacantí, que és com dir entre Montfort i Alacant.
Recorde perfectament la primera cançó que vaig escoltar conscientment que ho feia en català (sumada a la idea de no entendres res, clar). Recorde, doncs, la primera vesprada de dissabte que em ficava a la meua habitació, engegava el tocadiscs, em posava els cascos, em deixava emportar per les lletres dels grups que més m’agradaven i descobria que un d’ells cantava en català. No penseu en cap Sopa de Cabra, Sau o Lax’n’Busto, que era precisament el que em corresponia per l’època, en absolut. Amb els meus 15 anys acabats de complir, aterrada en un institut públic, amb l’assignatura de valencià com a única relació amb l’idioma fora de casa i tot just mesos després d’haver pres La meua catalanitat d’aleshores es reduïa a lluir una samarreta del Barça a l’hora d’Educació Física que em regalaren aquell estiu. La meua companya del darrere es veu que també era del Barça, i un dia ens vam posar a cantar l’himne (com si fóra l’última cosa que faríem a la vida) enmig del patí entre bot i bot. Al dia següent, aquesta xica, es presentà a classe amb quasi una dotzena de discos de Serrat que son pare li havia dit que potser m’agradarien.
Entre Para piel de manzana, Bienaventurados o El sur también existe (a partir del qual vaig descobrir Benedetti) hi havia un concert en directe amb cançons en català, Com o fa el vent, Tal com raja i d'altres. Així vaig començar a entrar en el magnífic món de la nostra llengua musicada. No penseu, però, que ja ho tenia tot fet, Serrat em va durar molt però molt (i encara ara l’escolte devotament) i no va ser fins als anys universitaris que vaig començar a conéixer qui eren aquells senyors i senyores de
No penseu que era fàcil accedir a la música en català en l’era pre-internet, i molt menys per a una adolescent d’escola de monges que no tenia, ni a casa ni als voltants, ningú un parell d’anys major que li posara una cançoneta en català. Ni tan sols a l’institut, on els profes de valencià només em posaren una vegada (ho recorde a la perfecció i no precisament com una sensació agradable) un poema d’Ausiàs March musicat per Raimon (ara sé que aquell qui cantava era Raimon i allò que cantava era d’Ausiàs March).
L’obra de Carla Gonzàlez, i sobretot la normalitat amb què l’ha escrit, em fan pensar que la normalització de la llengua va sortint efecte i que afortunadament hi ha gent de la meua generació que va fer una transició idiomàtica molt més ràpida (si és que els hi va caldre). Amb tots els ets i uts que se us ocórreguen i tots el problemes que vulgueu apuntar (vg. el capítol dedicat als MMCC). Ja ho sé, el sur también existe, en done fe.
ja sabeu que 
e la proposta que l'editorial Tabarca acaba d'editar per tal que l'alumnat prepare les proves; fa només tres dies vaig rebre a casa (agraïda, conste) el llibre que Bromera ha editat al mateix efecte.
Fa algunes setmanes vaig rebre a casa el documental Homo Baby Boom realitzat per Anna Boluda i produït per l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais. Segurament alguns ja n’heu sentit a parlar. El cas és que el vaig veure just després que els d’Antena 3 passaren un altre documental sobre el “poder gay” i no vaig poder evitar (perdoneu-me perquè temàticament no hi tenen res a veure) comparar-los. Em va semblar, per golejada, molt més interessant el primer, i em centraré en tres qüestions que es tracten de manera totalment oposada en tots dos vídeos.S’agraïx, per a començar, que Anna Boluda trenque amb el centralisme que representa el Gaixample pel que fa als Països Catalans. A Homo Baby Boom no només hi ha parelles amb fills de Barcelona, sinó d’arreu de Catalunya, i el que encara és més d’agrair, del País Valencià. En castellà, of course.
Una segona qüestió important és l’aparició de tots dos gèneres, és a dir, famílies de dues dones i famílies de dos hòmens. Això, que a priori sembla tan obvi, no és en absolut el que passa en el Poder Gay, es veu que les lesbianes no formen part del lobby gay, de manera que la discriminació de gènere es perpetua en alguns sectors del món homosexual.
Finalment voldria fer esment a tot allò que té a vore amb el text. Sens dubte el primer documental és molt més pròxim a la ciutadania en general. S’explica la vida quotidiana de les famílies i s’observa que pot ser la quotidianitat de qualsevol família; el text és molt més proper, molt més íntim, sense espectacularitats. Més real, vaja. Més normal.
Només un però: la guia didàctica que acompanya Homo Baby Boom em sembla que passarà sense pena ni glòria.
Per cert, s’estrena a València divendres 24.
Conste que ho he intentat, però he acabat sucumbint a la temptació de parar atenció en tot allò que envoltarà el nomenament d'Obama com a 44é President dels EUA. En faig esment, però, perquè entre tots plegats han aconseguit encomanar-me una mena de sentiment agradable que no acabe de saber definir del tot, però que s'alimenta de paraules com somni, esperaça, futur o història. Mireu si no: The New Yorker, The New York Times, Los Angeles Times, Avui, El País o Vilaweb en directe.Confesse que fins l'últim moment vaig pensar que Hillary guanyaria les primàries, fins i tot quan molts de vosaltres apostàveu clarament per Obama i us en féieu ressò, ja fa quasi un any, penjant el vídeo del Yes We Can. Què voleu que us diga, hui he sucumbit, i mai els diaris havien estat tan possitius. Veurem en què queda tot. Mentres, a casa nostra, ens queda açò.
He fet una escapada de cap de setmana a Barcelona, d’aquelles en què et passes deu hores a l’Euromed entre anada i tornada: “auriculares?”. Però també d’aquelles que et posen els peus a terra i que et fan veure que els esdeveniments culturals que lliges en els blocs i en els diaris són reals, que hi ha vida més enllà d’Internet, vaja.
No sé per què hui m’ha pegat per parlar de política tot i l’autocensura que vaig proclamar en inaugurar aquesta segona versió del bloc. Política interactiva de la que fan els socialistes, cada vegada menys valencians i que es presenten de cinc en cinc a les primàries. El socialisme valencià sempre ha despertat el meu interés donat que, a hores d’ara, és l’única alternativa real al govern de Camps (i us assegure que estic lliure de la ideologia bipartidista) i perquè a nivell personal hi ha hagut polítics pels quals m’he sentit més o menys atreta. Siga com vulga, hui m’he distret intentant esbrinar quina importància donen els i la candidata valencians a allò que es coneix com política 2.0.
A l’última en arribar, Ana Noguera, que jo sàpiga, encara no li ha donat temps a fer res d’això de
La resta de candidats compleixen més o menys la quota del 2.0. José Luis Abalos té una pàgina web, amb problemes de càrrega i mal traduïda, i un bloc, això sí, que sembla que actualitza ell mateix des de setembre de 2007. Per la seua banda, Jorge Alarte té una web bona, tot i que no gaire ben traduïda, amb possibilitat de vinculació i canal de vídeo i un bloc que malauradament només consta de l’entrada inaugural del 4 d’abril (un altre per a engreixar el cementiri polític dels blocs... snif, snif).
L’últim dels candidats, Francesc Romeu sembla ser qui més interés està demostrant per la xarxa. Per a començar, a Google apareix la seua pàgina com enllaç patrocinat en buscar a dos dels candidats anteriors (i això són diners damunt la taula). No té bloc (una llàstima) però potser no li cal, perquè entre les possibilitats de la web –quasi íntegrament en valencià– trobem les habituals sindicacions de notícies i vídeos, juntament amb podcast i una botiga on el candidat ven les seues samarretes. Tota una lliçó de màrqueting que té una mica de ressò, això sí, a ianqui, però sense res que objectar.
Estaria bé que les noves tecnologies espolsaren les velles teranyines.
"Ara, pensat si davant tanta gent havem a dar compte de tota nostra vida, o peccats, o virtuts. Huuy! Quanta mala bugada s’i descobrirà, que per virtut de Déu se farà axí com ara, que’s guarden uns als altres, conexén si son blanchs o negres! Axí nos conexerem aquell dia de peccats o bones obres: tot se manifestarà.""No hay como no saber para saber. Te invito a partir del punto más maravilloso de todo estudio: la total y rotunda ignorancia. Sólo desde la ignoracia real, sincera y osada se puede conocer. Nunca olvides, querido amigo, que en el momento en el que doy por definitivamente sabido algo, en ese momento terrible en el que ya no caben interrogantes, ni contradicciones, ni dudas en el objeto de mi estudio, el conocimiento empieza a ahogarse, para morir pocos instantes después".
Jaime Buhigas, La divina geometria
