Un pensament de sal...

Vaig aprendre a vindicar a la universitat. Fins aleshores només reivindicava, i se m'omplia la boca. Però un bon dia, la Núria Llopis em raptà i em féu seure enmig d'una assemblea de dones feministes on no reivindicaven, sinó que vindicaven. Des d'aleshores que no me n'he pogut desfer de la síndrome d'Estocolm. Ni de l'altra Núria, ni de Sara, ni de Tereça...

Totes nosaltres, totes aquelles "dones, feministes, nacionalistes, filòlogues, historiadores, mestres..." i algun "home, feminista, nacionalista, filòleg, historiador, mestre..." vam bastir la nostra personalitat i ens vam ancorar als mites en els anys universitaris; vertebrades, vertebrats, per la literatura que ens vessava per tots els porus.

Amb aquesta dèria, la de literaturitzar-nos, ens vam ancorar a altres mites més reals i més propers: els de les autores i crítiques contemporànies. La Meri Torras i la Xesca Bartrina ens van fer de proa d'un vaixell que tot just començàvem a tripular maldestres; la Montserrat Roig i la Caterina Albert segurament s'ho mirarien tot, escèptiques, des de la popa.

Després d'elles, en van venir moltes altres, clar, de proes i de popes... Però sempre guardaré, guardarem supose, un record, un reconeixement, un gràcies, un amor, per a les primeres dones amb les quals vam compartir el goig fervent de vindicar-nos . Un pensament de sal per a elles en aquest donatge de hui a la Roig...

Al vent i a altres llocs

Fa temps que vaig deixar d'escoltar “cançó protesta”, “nova cançó” i/o cantautors en general (amb l'excepció, tot i que sense passar-me'n, de Pau Alabajos). En la meua missió d'anar lleugera d'equipatge el pes de la majoria d'aquestes lletres se'm fa inabastable. Això sí, em sé de memòria tots els Raimon, Llach, Sisa, Serrat, Bonet i Ovidi que calguen. Amb catorze anys, la meua música de capçalera era el recopilatori Banda sonora d'un temps d'un país enregistrat pirata en una cinta de 90; amb díhuit, coincidint amb l'arribada a la universitat i la compra del primer reproductor de cedés, vaig desgastar Nova Canço: origen i evolució. Això, senyors i senyores, es paga, perquè el meu bagatge musical està sota mínims i no fa més de huit anys que vaig començar a “escoltar” música.

Aquesta nit, però, malgrat que darrerament m'he apropat al pop (imbuïda segurament per criteris comercials, superficials, consumistes o vés a saber), aniré a escoltar Raimon a la Universitat. Digueu-me nostàlgica...

No m'interessa gens el Raimon d'”Al vent”, dels Setze Jutges, de “Diguem no”, d'aquella duresa a la veu... em fa peresa, què voleu que vos diga. I tampoc m'apassiona ara l'autor com a transmissor dels clàssics, a pesar de reconéixer-li la sublimitat de les peces, i malgrat que m'adormira a COU quan la mestra de valencià ens el feia escoltar.

Si aquesta nit m'aprope al Paranimf, a banda de per una certa sensació de comiat, és sobretot per escoltar en directe “En tu estime el món”, “T'ho devia”, “Quan te'n vas” o “Amb tots els petits vicis”, però sobretot, sobretot, per “Com un puny” i per “Primer parlaré de tu”.

I un poc també, ho reconec, pel Raimon espriuà. Llicència de filòloga, que mentre tant, evita alguns trastorns, posant-se ben cordats els pantalons...

Adéu Alarte!

Fa una mica menys de tres anys vaig escriure açò, just abans que Alarte fóra proclamat Secretari General i candidat a la presidència de les Corts. No cal dir que encara estic d'acord amb la tesi. Ara torne a dirigir-me als socialistes per demanar-li a Alarte que plegue, que se'n vaja, que siga capaç de reprendre la seua vida fora de la primera línia política, i que ho faça amb la mateixa honradesa amb què ens demanava que el votàrem. Que deixar el càrrec no és cap tragèdia, que no passa res.

I li ho demane per dos motius. Primer perquè ell mateix va dir que si no superava els resultats de Pla se n'aniria (es veu que se li ha oblidat), i segon perquè Compromís i Esquerra Unida no són suficients per fer fora a Camps (malgrat que si Oltra s'ho proposa, ja ha demostrat que pot amb això i amb més).

Necessitem que l'oposició a les Corts cresca, que es cree opinió, que es parle clar, que es trenque el Guantànamo informatiu, que a la gent al carrer li arribe el que passa a les Corts, que es faça un socialisme valencià sense mirar a Madrid (i quan dic valencià vull dir també en valencià, clar), que el PSPV torne a funcionar, que se'n vagen els que se l'han carregat i tornen valencianistes de veres, dels que fa molt i molt de temps que han desaparegut.

Si no, el canvi no es produirà. N'estic conveçuda.

Zones humides

D’ençà que tinc ús de raó que tinc hemorroides. Vaig passar-me la tira d’anys pensant-me que això era una cosa que no es podia dir a ningú. Perquè les hemor roides els surten només als vells.

Sempre em va semblar que quedaven fatal per a una noia. La de vegades que he hagut d’anar al proctòleg per culpa seva! Ell m’ha aconsellat sempre, però, que les deixi tal com estan mentre no em facin mal. I de mal, no me’n feien. Només em feien picor. Per a la picor, el doctor Fiddel, proctòleg, em va receptar una pomada de zinc.

Per a la picor externa te n’has de posar una quantitat de la mida d’una avellana a damunt del dit amb l’ungla més curta i te l’has d’anar fregant per tot el foradet del cul. El tub de la pomada ja porta una aplicació en punta plena de forats perquè es pugui introduir per l’anus i s’hi pugui injectar la pomada i calmar així fins i tot la picor interna.

Abans de tenir aquesta pomada em vaig arribar a gratar el forat del cul per dins i per fora amb tal força, mentre dormia, que al matí següent tenia una taca de color marró fosc a les calcetes de la mida de la xapa d’una ampolla. Com més intensa la picor, més endins el dit. El que deia: fatal per a una noia.

Fortalesa i temperança

En això estic

Jocs Florals: el poeta laureado y el aire naturalmente digno

Llegint al voltant de la poeta castellonenca Magdalena Garcia Bravo he trobat la crònica del moment en què és proclamada Regina de les Festes als Jocs Florals de València de l'any 1882 i guardonada amb un accèssit.

A banda de la barroca descripció de la situació (València, you know) em crida l'atenció els qualificatius amb què es descriu l'autora i la seua obra. No té desperdici.

"El poeta laureado [Jacinto Labaila] recibió la flor natural, que era una magnífica rosa. Inmediatamete, y acompañado por cuatro socios del Rat-Penat, se dirigió al palco que ocupaba la bella y distinguida señorita Doña Magdalena García Bravo que también cultiva la poesía y le entregó la flor.
Fué aquel un acto solemnísimo y conmovedor. Cuando apareció la señorita García Bravo á la puerta del corredor de las butacas, apoyada en el brazo del poeta laureado, precedida de los cuatro socios de Lo Rat-Penat, delante de los cuales marchaban los maceros de la ciudad y dos lindas aldeanas, vestidas con un rico traje característico del pais (sic!), llevando en sus manos elegantes canastillos de flores para ofrecer á la nueva soberana de la poesía, el entusiasmo no conocía límites.
Radiante de belleza estaba la nueva reina de la fiesta: sus naturales gracias, su candor y su aire naturalmente digno, estaban velados por la modestia y confusión, producida por las ovaciones de que era objeto.
Vestía un magnítico vestido de fall (?) blanco-perla de Lion, adornado con flores artificiales del mejor gusto; un collar con un precioso medallón, y en su encantadora cabeza una diadema en que se veian engastadas multitud de piedras preciosas.
Continuando la publicación de los premios, resultaron adjudicados de la siguiente manera:
Accésits á la flor natural a D. Jerónimo Forteza, por su poesía "Les Estrelles", y á la señorita García Bravo, momentos antes elegida Reina de la fiesta, por su composición "Cant de amor".
El entusiasmo del distinguido concurso aumentó al hacerse esta última proclamación, y los aplausos y los bravos eran tanto más ruidosos cuanto más brillaba la modestia en el interesante rostro de la simpática poetisa, confundida por aquel brillantísimo triunfo".

Insòlit

En l'única prestatgeria que l'FNAC d'Alacant dedica a la secció "catalán-valenciano" hui hi havia tres persones. Hem hagut de fer torns.

Ens en sortim...

... i tant se val que siguen dies parells o senars.

Amb els amics no calen dits despitats que freguen una esquena per casualitat, només amb què puje el café i ballem a la platja amb barrets mexicans, ja se’ns posa cara de felicitat.

I que bonic, que bonic, que bonic quan ens convertim en nens grans i piquem tots els ritmes del món amb les mans. I dos-cents dansaires otomans (o alacantins, veges tu) giren contents al nostre voltant.

Élena

Últimament estic més escoltadora que lectora. Vull dir que estic més per la música que pels llibres, la qual cosa no deixa de ser estranya perquè poques vegades abans m’havia interessat jo per cap grup que no fóra la santíssima trinitat dels cantautors catalans.

El cas és que ara bambe per la xarxa buscant grups en valencià que facen música en l’anomenat estil pop-rock, que no sé si és ben bé rock o pop però que em fa igual. I compre els cedés i tot!!!

Fa un parell de setmanes que no em trac del cap la veu d'Helena Miquel, cantant, entre d'altres, del grup Élena que fa poc ha tret el seu primer treball en català. No és que només les cançons m’agraden, que evidentment m’agraden, sinó que la fonètica (i perdoneu-me la pedanteria filològica) és perfectament acurada i això se’m fa estranyament agradable en el barceloní. M’encanta quan diu llum o llamp conforme s’ha de dir. Acabe de decidir que a partir d’ara només escoltaré grups que diguen llum i llamp així.

París val més que una missa

...la que em vaig empassar Diumenge de Resurrecció a Notre Dame. Res de l’altre món però, ja m’esperava jo que la missa gregoriana fóra una cosa ampul·losa, i daurada, i vinga el fum. Però res, es veu que els francesos, amb tant de laïcisme, s’han oblidat de fer misses com cal.

A banda d’això, París ha estat reconfortant en cos i ànima. El millor han estat els cafés, o millor dit, les cerveses en els cafés. Assentar-te mirant el carrer, en horitzontal, i veure passar gent, cadascun de sa mare i de son pare, sense tenir en compte el rellotge i sense que ningú vinga amb presses.

La gent amable. Sorpresa que una estrangera els parle en francés (tot i ser tan macarrònic com el meu) i no en anglés, o directament en castellà amb el típic comentari: “pues no se por qué no me entienden, si es la segunda lengua del mundo”.

I el temps bo. Tothom al carrer fins les tantes, residents inclosos, cada vegada amb l’horari més relaxat.

Per cert, la copa de la foto la tinc a casa. Els del café han substituït el fang dels cendrers per l’alumini. Així que ara toca furtar copes.

8 de març

Amb els anys vaig abaixant les banderes, ho reconec. Hi hagué una època en què en portava sis o set, quasi no em cabien a les mans (independentisme, laïcisme, ecologisme, comunisme, no-sexisme...). No és que les haja anat deixant pel camí, encara les duc al damunt, i de tant en tant n'enarbore alguna; però enteneu-me, he relaxat el discurs, que no la ideologia.
L'única bandera que encara onege i que dia rere dia desplegue amb més força, és la del feminisme. Cada cop ho sóc més i n'estic més orgullosa. I quan més en pense, veig amb més claredat com a dins del feminisme caben totes aquelles banderes que, de mica en mica, he anat relaxat.
Deixeu-me que hui ho (re)vindique.

Jane Birkin

Acabe de tornar d'un concert d'aquella que cantava allò de "Je t'aime moi non plus", vos enrecordeu? El fet és que abans d'anar-hi no sabia qui era la Birkin, ni què cantava, ni res de res (i ni falta que em feia, per alguna cosa una encara confia en els amics). Així que com que he assistit al concert lliure de prejudicis i el meu francés macarrònic no m'arriba per a entendre gaire les lletres, m'he fixat en coses que habitualment em passen desapercebudes, vull dir coses que en concerts on cante no tinc en compte, com ara la música, l'escena o la resta del públci.

Així que puc dir que he disfrutat del concert d'una altra manera. I tot i que en algunes peces m'he avorrit (reconec que en les de ritme més lent), el gust de boca que m'emporte és bo. M'ha agradat, per exemple, la plasticitat que desprenia quan s'ha passejat pel públic amb un paraigua de llums, la feblesa corporal que transmetia, el to de veu i sobretot els músics que l'acompanyaven (amb una xel·lo de dènou anys!). Així doncs, a partir d'ara, i gràcies a l'Spotify, afegiré Birkin al meu llistat de música recurrent.

Escolteu, si voleu, "Coleur café":

La mar vivia a una badia molt gran...

"...Un dels cantons d'aquella badia que era la casa de la mar s'anomenava la Punta de l'Albir i l'altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l'Olla suraven els crestallets de l'Illeta i de l'Illot. L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves. Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i Benissa s'alçava la serra de Bèrnia; una frontera de color de pàmpols durats i de tardor que neixia al coll de Mascarat i arribava a la Vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.

I nosaltres vivíem como si visquéssem a cavall entre el poble i Capnegret; al poble la casa de l'avi i les dels oncles, i a Capnegret la casa dels pares vora la carretera però a aquesta banda, i només creuar la carretera,la Venta del tio Catalí i mitja dotzena de bancals i de marges i en acabant la mar."

Puc dir amb tota seguretat que l'obertura de Matèria de Bretanya és el fragment que més vegades he rellegit. A partir d'ara, amb molta més adoració. Quina sensació més extranya, la d'assistir a la mort d'un clàssic.

Carnestoltes

La Marquesa d'Artigues s'estava tota soleta en son lloc de costum, en son etern lloc, darrera els vidres del balcó, aclofada en la butaca, amb la tauleta al davant, els impertinents als dits i la pelegrina d'astracan sobre les espatlles seques i ossoses.

Les criades joves se n'havien anat amb la portera a veure l'entrada de la gent a un gran ball de disfresses que tenia molt crit aquells dies, l'administrador havia sortit també a orejar-se i la Glòria, la cambrera gran, després d'aconduir la senyora, s'havia retirat prudentment, enduent-se'n el quinquer, per no destorbar-la en ses devocions del jorn.
[...] Un cop acabada la tirallonga dels resos quotidians, la marquesa deixà caure amb lassitud rosaris i mans sobre la falda, i es posà a mirar distretament a fora. En aquella hora passaven per la Rabla comptades persones, i totes amb llurs vestidures naturals.
-Gràcies a Déu! -es digué de pensament la dama; i sobre el camper fosc de l'alcova, son rostre, aclarit a la Rembrandt, s'animà amb un llampec de satisfacció. Era dimarts de Carnestoltes; feia tres dies que no parava de veure disfresses, i la pobra Marquesa ja n'estava tipa i ben tipa del banal espectacle.
En ses llargues vetlles de solitària i d'impedida, quan no tenia altres distraccions que el llibre piadós o la fulla de noves, ni més companyia que el servei, algun paràsit pidolaire o qualque amistat plena d'anys i de xacres com ella, que tots plegats li parlaven sempre de les mateixes coses amb les matiexes paraules, la pobra dona, impacient i neguitosa, afamada de renovament i d'animació, hi pensava de tant en tant i amb certa complaença en aquell Carnestoltes que havia de passar sota sos balcons, alegrant-ho tot amb ses expansions rialleres i fora de mida. Però el Carnestoltes venia, i amb ell els crits eixordadors, la gatzara boja, les corrues de galifardeus malgirbats que feien bromades grolleres o gestes sospitoses... i ella la trista condemnada a presenciar de cap a cap del dia aquell desenfrenament estúpid o libidinós de somni d'histèrica, acabava per sentir-se'n secretament ofesa en sos gustos llimats d'aristòcrata, en sos pudors de vestal endurida i en son humor metòdic i reposat de vella i de malalta.

Caterina Albert, Caires Vius, 1907

Del segle passat?

"Valencià" ha de ser un nom acadèmic vàlid i exportable

per Emili Casanova,
catedràtic de la UV i membre de l'AVL

No hi ha cap dubte que els valencians i els catalans parlem una mateixa llengua, com demostren la història, la filologia i la intercomprensió.No hi ha cap dubte que el nom de català o llengua catalana per anomenar la llengua és adequat des del punt de vista històric (la llengua naix al nord i es trasllada cap al sud, com el castellà i el galaicoportugués). També és cert que, en els segles XIX i XX, els catalans han sigut els qui més han estudiat i impulsat la llengua. Crec que cap valencià no hauria de tindre problemes de dir a la llengua que parlem català perquè el nom només es referix a la llengua sense connotacions polítiques ni ideològiques ni territorials.

Tampoc no hi ha dubte que els valencians som un poble sobirà i independent de Catalunya des del mateix moment de la conquesta, quan Jaume I creà el Regne de València. En pla d’igualtat, sempre hem col·laborat com a veïns, com a membres de la Corona d’Aragó i, més recentment, com a components d’Espanya. Pel que fa a la llengua, la designem com a llengua valenciana o valencià des del segle XIV, expressió que és l’única que ha existit popularment. A més, l’ús social del valencià es recuperarà millor si els valencians ens identifiquem com a valencians i considerem el valencià com la llengua pròpia, objectius molt més assolibles si anomenem el valencià amb el nom que li dóna el nostre poble, que és també el de la legalitat estatutària.

El problema és que la coexistència de dos noms enfrontats és un obstacle per avançar en la projecció internacional de la llengua en un món total i interconnectat, on un acte en qualsevol lloc del món pot tindre un gran efecte ací. A fi de superar eixa dificultat, la Generalitat Valenciana deu acceptar, en àmbits extravalencians, al costat de valencià el nom català (o el compost valencià/català), tal com recomana el dictamen de l’AVL. Correlativament, la Generalitat de Catalunya (i l’IEC) deu comprendre que la llengua és de tots i que València també vol ser protagonista, i vol que el seu nom històric, popular i oficial puga designar-la en tots els llocs, inclosa la universitat.

En general, totes les parts hem de debatre, hem de reflexionar i hem d’arribar a acords pensant en el benestar de la societat valenciana. Per tant, no trobe adequat (com em diu algun company) que el nom de valencià no es puga acceptar com a nom acadèmic fins que la Generalitat no accepte el de català “perquè això podria portar a manipulacions secessionistes”, perquè la Universitat deu estar, amb principis ètics, sempre a l’avantguarda del seu poble. De fet, no hauria de tornar a passar el que ens ha passat recentment: en un congrés internacional que se celebrarà a València, que té com una de les seues missions apujar l’autoestima dels valencians devers la llengua, no hi haurà una secció específica sobre el parlar de València perquè els filòlegs de la universitat no ens hem posat d’acord sobre quin nom usar (ni valencià, ni català, ni valencià/català, ni llengües de la Corona d’Aragó). A més, esta trista realitat contrasta amb el fet que els romanistes més il·lustres ens animaven a usar qualsevol opció perquè per a ells no hi ha problemes. Al cap i a la fi, tot el món té clar que, es pose elnom que es pose, dins de la Romània hi ha poques realitats lingüístiques més unitàries que la que formen els parlars de les Illes Balears, de València i de Catalunya. Una manera d’anar normalitzant els noms és que la universitat comence donant exemple, i que els nostres rectors i claustres impulsen un canvi en els estatuts universitaris com a senyal de voluntat decidida per a la normalització de la nomenclatura de la llengua en totes les seues facetes. Com ara l’article 5, 2 dels Estatuts de la Universitat de València podria tindre la redacció següent: “Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de València és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Als efectes d’aquests Estatuts, són denominacions seues tant les acadèmiques llengua valenciana i llengua catalana com la popular i oficial, valencià i llengua valenciana, arreplegades en l’Estatut d’Autonomia”. Perquè d’una altra manera, encara que el nom de valencià també és admissible, mai no s’usa en cap acte seriós o conveni internacional. Eixa manera d’actuar equival a dir que el nom valencià és de segona categoria. És com si, per als qui tenim estudis, fóra obvi que s’ha de dir català, per molt que la immensa majoria dels ciutadans valencians no entenguen per què el nom valencià no és digne d’usar-se en qualsevol àmbit social, l’acadèmic inclòs.

dins Nou Dise, revista setmanal de la UV.

Ametlers

Torne cap a casa al voltant de les cinc per l'autovia Madrid-Alacant, gairebé podria fer-ho amb els ulls tancats de tants cops com hi he passat. Tinc la sensació que hi arribe en quant comence a baixar el Portitxol, un petit port de muntanya que fa de barrera natural entre la sub-comarca del Vinalopó Mitjà i l'Alacantí, que és com dir entre Montfort i Alacant.

Hi ha dies que passe d'esma, però hui m'ha sorprés la badia d'Alacant al fons (amb una llum espectacular) i els ametlers florits en els bancals de la vora. La flor de l'ametler és un dels pocs símbols que encara m'arrela a la terra i m’evoca les faenes del camp, la fi de l’hivern, la Candelera. M’agrada aquesta vinculació etnogràfica.

Una llengua musicada

Recorde perfectament la primera cançó que vaig escoltar conscientment que ho feia en català (sumada a la idea de no entendres res, clar). Recorde, doncs, la primera vesprada de dissabte que em ficava a la meua habitació, engegava el tocadiscs, em posava els cascos, em deixava emportar per les lletres dels grups que més m’agradaven i descobria que un d’ells cantava en català. No penseu en cap Sopa de Cabra, Sau o Lax’n’Busto, que era precisament el que em corresponia per l’època, en absolut. Amb els meus 15 anys acabats de complir, aterrada en un institut públic, amb l’assignatura de valencià com a única relació amb l’idioma fora de casa i tot just mesos després d’haver pres la Confirmació de manera absolutament conscient, la meua primera relació amb la música en català no va ser sinó fortuïta.

La meua catalanitat d’aleshores es reduïa a lluir una samarreta del Barça a l’hora d’Educació Física que em regalaren aquell estiu. La meua companya del darrere es veu que també era del Barça, i un dia ens vam posar a cantar l’himne (com si fóra l’última cosa que faríem a la vida) enmig del patí entre bot i bot. Al dia següent, aquesta xica, es presentà a classe amb quasi una dotzena de discos de Serrat que son pare li havia dit que potser m’agradarien.

Entre Para piel de manzana, Bienaventurados o El sur también existe (a partir del qual vaig descobrir Benedetti) hi havia un concert en directe amb cançons en català, Com o fa el vent, Tal com raja i d'altres. Així vaig començar a entrar en el magnífic món de la nostra llengua musicada. No penseu, però, que ja ho tenia tot fet, Serrat em va durar molt però molt (i encara ara l’escolte devotament) i no va ser fins als anys universitaris que vaig començar a conéixer qui eren aquells senyors i senyores de la Nova Cançó, del Rock Català i tota la colla que ha vingut darrere.

No penseu que era fàcil accedir a la música en català en l’era pre-internet, i molt menys per a una adolescent d’escola de monges que no tenia, ni a casa ni als voltants, ningú un parell d’anys major que li posara una cançoneta en català. Ni tan sols a l’institut, on els profes de valencià només em posaren una vegada (ho recorde a la perfecció i no precisament com una sensació agradable) un poema d’Ausiàs March musicat per Raimon (ara sé que aquell qui cantava era Raimon i allò que cantava era d’Ausiàs March).

L’obra de Carla Gonzàlez, i sobretot la normalitat amb què l’ha escrit, em fan pensar que la normalització de la llengua va sortint efecte i que afortunadament hi ha gent de la meua generació que va fer una transició idiomàtica molt més ràpida (si és que els hi va caldre). Amb tots els ets i uts que se us ocórreguen i tots el problemes que vulgueu apuntar (vg. el capítol dedicat als MMCC). Ja ho sé, el sur también existe, en done fe.

Bromera vs Tabarca

Supose que ja sabeu que la JQCV ha decidit enguany canviar les proves que realitza anualment per adaptar-les al Marc Europeu Comú de Referència. Tot i que encara no s’ha editat l’ordre de la convocatòria d’enguany, des de setembre, els qui ens prostituïm preparant l'alumnat o examinant-lo, hem rebut diverses informacions al respecte que ens han servit per constatar que canvis reals, pocs. No em ve de gust ara, però, parlar de la metodologia de l'examen, sinó dels materials que les editorials han començat a publicar.

Pocs dies després de tornar de vacances ens va arribar al centre la proposta que l'editorial Tabarca acaba d'editar per tal que l'alumnat prepare les proves; fa només tres dies vaig rebre a casa (agraïda, conste) el llibre que Bromera ha editat al mateix efecte.

No conec a cap dels autors que han participat en el projecte de Tabarca, en canvi podria posar la mà en el foc per defensar la solvència de tots i cadascú dels autors del llibre de Bromera. Amb tot, em sembla, honestament, que Bromera ha perdut una bona oportunitat per fer-se amb el mercat dels cursos de Junta que s'organitzen arreu del País, i no parle tant del contingut sinó de la manera de presentar-lo. Tabarca ha preparat un material que reflecteix fidelment la metodologia que segueixen les proves, l'alumnat es mostra molt més tranquil amb aquest tipus de material tan semblant a l'examen a què s'enfronten, en canvi Bromera no ha sabut desfer-se'n de l'estètica de secundària i no ha sabut captar en absolut les necessitats del públic adult a qui s'adreça aquest tipus de materials.
Tabarca pràctic, Bromera dispers.

Hui en faig...

Homo Baby Boom

Fa algunes setmanes vaig rebre a casa el documental Homo Baby Boom realitzat per Anna Boluda i produït per l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais. Segurament alguns ja n’heu sentit a parlar. El cas és que el vaig veure just després que els d’Antena 3 passaren un altre documental sobre el “poder gay” i no vaig poder evitar (perdoneu-me perquè temàticament no hi tenen res a veure) comparar-los. Em va semblar, per golejada, molt més interessant el primer, i em centraré en tres qüestions que es tracten de manera totalment oposada en tots dos vídeos.

S’agraïx, per a començar, que Anna Boluda trenque amb el centralisme que representa el Gaixample pel que fa als Països Catalans. A Homo Baby Boom no només hi ha parelles amb fills de Barcelona, sinó d’arreu de Catalunya, i el que encara és més d’agrair, del País Valencià. En castellà, of course.

Una segona qüestió important és l’aparició de tots dos gèneres, és a dir, famílies de dues dones i famílies de dos hòmens. Això, que a priori sembla tan obvi, no és en absolut el que passa en el Poder Gay, es veu que les lesbianes no formen part del lobby gay, de manera que la discriminació de gènere es perpetua en alguns sectors del món homosexual.

Finalment voldria fer esment a tot allò que té a vore amb el text. Sens dubte el primer documental és molt més pròxim a la ciutadania en general. S’explica la vida quotidiana de les famílies i s’observa que pot ser la quotidianitat de qualsevol família; el text és molt més proper, molt més íntim, sense espectacularitats. Més real, vaja. Més normal.

Només un però: la guia didàctica que acompanya Homo Baby Boom em sembla que passarà sense pena ni glòria.

Per cert, s’estrena a València divendres 24.